Les primeres notícies que vam rebre era que havia passat alguna cosa allà però no sabíem exactament què. Amb el meu cotxe –ha estat sempre el medi de transport que he fet servir per moure'm per la comarca- esquivant arbres, containers i d’altres objectes que s’anaven creuant per la carretera, vaig aconseguir arribar fins l’estadi de beisbol.
Em vaig trobar amb un fotògraf i ens vam dirigir cap a l’entrada. Ens vam identificar com a periodistes i ens van deixar passar. De seguit vam veure un cos al terra tapat amb una manta tèrmica. Era un cadàver. Com a mínim hi havia un mort i encara ningú n’havia dit res.
Vaig trucar a la ràdio i al minut ja estava dient per antena que almenys un menor havia mort en aquell sinistre. Acabada la connexió vaig baixar cap al terreny de joc i em vaig trobar al llavors conseller d’Interior Joan Saura i a l’alcalde de Sant Boi, Jaume Bosch.
Com que l’alcalde em coneixia li vaig preguntar què en sabia i em va dir: “Josep, tres morts”. Li vaig demanar si ho podíem explicar en antena amb una entrevista amb ell i em va dir que sí. Dos minuts després de la primera connexió tornava a entrar a la ràdio per explicar que el número de morts ja era de tres.
Aquella entrevista amb l’alcalde va ser recollida per les agències de notícies i va donar la volta al món ja que va ser reproduïda per mitjans de comunicació d’arreu. Va ser una informació aconseguida, no pas per la meva perspicàcia periodística, sinó per la meva coneixença del territori, de les persones que hi viuen i dels personatges públics. Un feedback, que amb la desaparició dels corresponsals, Catalunya Ràdio perdrà!
Josep Ferrer
