El guardó dels corresponsals ja és a Catalunya Ràdio

Com ja vam dir, la Menció Honorífica que ens va atorgar Ràdio Associació de Catalunya, la lliuràvem a Catalunya Ràdio ja que és el nostre treball (i posterior acomiadament) allí el que ha propiciat aquest reconeixement.

El dia ha estat avui 29 de maig de 2013. Dos ja excorresponsals de la ràdio i dels més antics, en Josep Ferrer i la Maria Lluïsa Solé, han tingut una trobada, pel que sembla en algun moment complicada, amb el director actual de Catalunya Ràdio, el Sr Fèlix Riera (qui sap quant durarà en aquest càrrec després de la neteja) a qui se li ha atorgat la Menció de RAC.

No es poden oferir imatges del moment, perquè el Sr Riera s'ha negat a fer-se la fotografia (a què deu tèmer?). Per tant, us deixo el vídeo del dia en què se'ns va lliurar aquest guardó.

I a títol molt personal vull dir al Sr Riera que no pot menystenir d'aquesta manera als treballadors o extreballadors de la Casa. Que som persones. Que hem renunciat a molt per poder oferir la millor informació als oients. Que hem tret hores d'on no n'hi havia per fer arribar les notícies.

I sobretot, que el seu model basat en una espècie de corresponsal full time, com li diuen, implica o 1) una despesa extra per la ràdio ja que els corresponsals "esporàdics" com ens va dir, treballàvem molts dies més de 8 hores i més enllà de l'horari laboral i sovint els caps de setmana. Per tant, o no es pagaran hores extres a aquests nous "formidables" corresponsals que, segons creu, són millors que els que hi havia abans; o la despesa per la ràdio serà terrible. Clar que també es pot passar d'anar a cobrir els actes i treure-ho d'ACN i de La Xarxa.

I aquí ve el punt 2) Com estic comprovant, s'està passant d'anar a les informacions locals i ja no es té en compte el producte. Recentment, en una crònica a Catalunya Informació vaig escoltar un dels nous corresponsals afirmar que els artistes "saltaven per "colxonetes"". Ja no existeix Servei Lingüístic?? Segons tinc entès es diuen "matalassos" en català.

L'altra és que he passat avui per davant els Jutjats de Reus on des d'ahir declaren els exregidors (tots) de l'anterior govern tripartit de la ciutat imputats per una presumpta irregularitat en l'aval de 3 milions d'euros a una empresa semiprivada, i no hi havia ningú de Catalunya Ràdio. Ningú!
Sé que la resposta serà que no són declaracions importants les d'avui. Si és així, espero que demà en cap informatiu local surti la notícia. Tot i que discrepo molt d'aquesta valoració. L'altra possibilitat és que, com que hi va ACN, ja ho treurem d'allí. Llavors, Sr Riera, hauria de dir que són els corresponsals d'ACN els que són tan bons i magnífics i millor que els "esporàdics acomiadats".

Ja veurem com acaba tot. Mentrestant, a tots: Salut!

Una nit especial

Com alguns ja sabeu, Ràdio Associació de Catalunya ens ha guardonat amb la Menció Honorífica.

La vam anar a recollir uns quants aquest dijous 9 de maig. Però no cal dir que és un Premi pels 30 corresponsals acomiadats per una decisió política l'1 de maig.

Força i Ànims a totes i tots i gràcies a Ràdio Associació de Catalunya per reconèixer la feina feta pels #corresponsalscatradio

Aquestes són les paraules que va adreçar M. Lluïsa Solé (corresponsal fins ara al Pla d'Urgell), en representació de totes i tots, en el discurs d'agraïment:

Bona nit,

Una crònica de 60 segons sense tall de veu.

En primer lloc agrair a Ràdio Associació de Catalunya aquesta Menció Especial.

En segon lloc donar les gràcies a Catalunya Ràdio per haver-nos donat l’oportunitat d’aprendre i informar des dels llocs mes pròxims als més llunyans del territori català i donar a conèixer moltes realitats d’aquest país.

Ara, una vegada consolidada la xarxa, ha optat per fer-la desaparèixer i amb ella una informació propera, imparcial i real impossible de substituir.  

La feina de corresponsal es totalment vocacional, no es tenen en compte horaris, cal estar de guàrdia 24 hores 365 dies l’any, ni l’estat de les carreteres, ni si neva, si  plou o gela, si és de nit o matinada, ni les distàncies... utilitzant el vehicle propi, cobrint notícies de política fins a esports o jutjats, la gran majoria només amb un micro una gravadora i l‘ordinador de casa.

Gràcies, a  tots aquells que abans que nosaltres han fet aquesta feina, als caps de les delegacions i a tots els companys dels diferents departaments de Catalunya Ràdio per la seva comprensió.

I si queda algun corresponsal, cuideu-l’ho.

Nosaltres som coherents i responsables i per això volem que aquesta Menció passi a formar part dels diferents guardons que ha rebut Catalunya Ràdio, serà la manera que ens recordin.  

Per això, ja se li pot dir al director que li demanarem hora per fer-li el llirament del guardó.

Gràcies

Adéu i Gràcies!

Aquest bloc es va iniciar quan vam rebre un mail dient que ens acomiadaven, a tots, a una trentena de persones per fer un nou model de Catalunya Ràdio. Avui, dia 1 de maig, és el dia que ens callen definitivament. Curiós que sigui el dia del Treballador, un dia que tants de nosaltres hem hagut d'estar treballant per informar sobre com anaven les diferents manifestacions i actes.
Avui, el bloc també calla. Almenys per uns dies.

Els escrits, veus, vídeos  etc quedaran per la posteritat. Volem que se sàpiga la feina que vam fer i que la gent sàpiga qui érem, com treballàvem i com ens sentíem.

Per això, acabo el bloc amb les veus de tots i la imatge de la majoria que tant emotivament ha quedat reflectida en un vídeo.

A totes i tots, Gràcies!

14 anys gaudint

Hola,

com sabeu tots, avui, per decisió unilateral de la direcció d’aquesta casa, a mi i a més d’una trentena de companys, ens callaran la veu. Dit sense eufemismes: Ens fan fora de Catalunya Ràdio.

Quan tenia 14 anys vaig, estudiant primer de BUP, vaig suspendre un examen de matemàtiques. Era el primer examen que suspenia en la meva vida. I no em pregunteu el perquè però aquell dia vaig decidir que volia ser periodista. Amb 30 anys, amb la Llicenciatura de Ciències de la Informació sota el braç des d’en feia uns quants, vaig poder fer realitat un somni: col·laborar en el llavors, diari en català més llegit, l’Avui, i treballar a la Ràdio Nacional del meu país. Què més podia demanar com a periodista?

Creieu-me que des del 24 d’abril de 1999 que vaig fer la primera crònica, fins avui mateix, he viscut en un somni, he viscut en un estat permanent d’enamorament amb tots vosaltres -els companys de l’emissora-, amb la Cati –nom que he pronunciat més que el de la meva dona- i amb els oients, la veritable raó de ser del nostre estimat ofici.

Avui però em desperto del somni. La direcció d’aquesta emissora, al meu entendre de forma humiliant, despectiva i barroera, em separa de la meva aimada. Tot i no compartir la seva decisió la respecto. Per això només, en aquest comiat, puc donar gràcies.

Gràcies a l’Àngels Prieto la meva predecessora com a corresponsal en el Baix Llobregat i l’Hospitalet, per haver-me ofert aquesta feina a la que m’he dedicat en cos i ànima les 24 hores del dia els 365 dies de l’any durant 14 anys i 7 dies.

Gràcies al Quim Balaguer –el pare “putatiu” de tots els corresponsals- per haver confiat en mi malgrat que algú a la Facultat em va dir que la meva veu “no era radiofònica”.

I sobretot gràcies a tots i cadascun dels companys de Catalunya Ràdio: periodistes, productors, tècnics, lingüistes, administratius, directius, telefonistes, conserges..., per haver-me suportat.

A tots i cadascun de vosaltres us trobaré molt a faltar. Perquè avui no puc ser rancuniós. Avui miro al darrera i només veig bons moments perquè el meu pas per Catalunya Ràdio i per la comarca del Baix Llobregat i l’Hospitalet només ha servit per fer-me créixer i enriquir com a persona i com a periodista. Des d’aquest llogarret, desconegut per a molts, amb 30 municipis i un milió d’habitants, he pogut estar en primera línia de la informació. He posat el micròfon als personatges polítics, socials, esportius... més importants del moment i he cobert tragèdies que han donat la volta al món, des d’atropellaments de trens, macabres assassinats, explosions de gas, caigudes de ponts, núvols de cendra, segrest d’un avió i d’una escola... Què més es pot demanar? Vaja que m’ho he passat teta!

Suposo que molts de vosaltres us preguntareu: I ara què?

Doncs ara esperar que d’aquí a tres mesos neixi en Xavi, el meu primer fill a qui intentaré educar, si me’n surto, amb uns valors que em sembla que a alguns ara mateix els hi manquen.

I a nivell professional, tot i que com sabeu la cosa està molt malament, a partir de demà mateix seguiré donant guerra a la meva estimada comarca en un nou repte professional que creieu-me, a partir de les 12 d’aquesta nit, m’hi penso dedicar amb cos i ànima, tal i com he fet a la Ràdio Nacional de Catalunya.

Amb tots vosaltres, companys que m’esteu llegint, segur que ens retrobarem i qui sap si les nostres vides professionals, aquí o en algun altre indret, es tornaran a creuar.

Ja sabeu que una de les meves passions és viatjar i fer de guia, per tant si necessiteu qualsevol informació de Normandia, Bretanya... no dubteu en trucar-me. Si el que em voleu demanar és alguna cosa sobre el Baix Llobregat i l’Hospitalet millor que li digueu als directius de la casa que em truquin ells.

David Àngela, sort amb el repte professional que tens per davant. Malgrat el que acabo de dir saps que t’ajudaré en el que calgui perquè d’altra manera no seria en Josep Ferrer!

Cati, companys, us estimo a tots i sempre us portaré dins del meu cor!

Bon viatge informatiu a tots i totes!

Josep Ferrer Vilarrubla
Corresponsal de Catalunya Ràdio entre el 24 d’abril de 1999 i el 30 d’abril del 2013

La darrera anècdota

Acabo les anècdotes que he anat aportant aquests dies dels 14 anys a Catalunya Ràdio amb dues de les notícies més colpidores que he m’ha tocat cobrir.

La matinada del 10 de juny del 2000 es va esfondrar el pont de la N-II sobre la riera de Magarola a Esparreguera, just en el moment que el vehicle de dos germans d’aquest municipi, que anaven a treballar, passava pel damunt. 

Tots dos van morir. Al matí, submarinistes de la Guàrdia Civil van iniciar les tasques de recerca dels cossos dels dos joves. 

Junt amb companys d’una televisió, crec que Tele 5, vaig poder entrevistar a dos d’aquests agents abans que es fessin a l’aigua. Minuts més tard, tenien un accident amb la seva llanxa pneumàtica i també morien. No els coneixia de res, però saber que havia estat de les darreres persones que havia parlat amb ells no s’oblida fàcilment. 

Però potser el més esgarrifós que m’ha tocat viure com a periodista ha estat l’atropellament de 12 persones a Castelldefels quan creuaven les vies del tren la nit de Sant Joan del 2010. 

Aquella nit estava de festa amb la dona i uns amics en una casa de Corbera de Llobregat. Havíem de passar un parell de dies allà, però superada la mitjanit, i en un moment que el mòbil, per miracle, va recuperar la cobertura, van començar a entrar missatges, entre ells el del llavors cap de Societat Marc Garriga. 

Els amics que estaven ballant van emmudir i jo els vaig haver d’abandonar. La feina em cridava. Com que no tenia els estris al damunt vaig haver d’anar a casa, a Molins de Rei, a buscar-los. 

A l’entrada del meu barri hi havia un control d’alcoholèmia dels Mossos d’Esquadra. Durant el sopar havia begut una mica i no sabia si donaria positiu. Quan em va aturar l’agent li vaig dir que era periodista, li vaig demanar si estava al cas de la tragèdia de Castelldefels i li vaig dir que em dirigia cap allà per treballar. Em va deixar passar sense més. 

En arribar a l’estació de Castelldefels-Platja em vaig trobar amb l’Esther Castanyer. Aquella nit tots dos vam fer un bon tàndem i en la mesura que era possible anàvem aportant noves dades de la tragèdia pels oients de Catalunya Ràdio i Catalunya Informació. 

Buscant novetats em vaig apropar fins un bloc de pisos situat al davant de l’estació. Amb la música a tot volum em van rebre diverses persones, totes elles amb cerveses i begudes alcohòliques a la mà. 

Em van explicar amb tot luxe de detalls tot el que van veure ells en primera persona. El seu relat feia feredat. No entenia com encara tenien esma de fer festa. Però quan els vaig recriminar la seva actitud em van dir: “Germà la vida continua!”. 

Doncs això, la vida continua. Malgrat el poc tacte que han tingut els dirigents de Catalunya Ràdio a l’hora d’acomiadar-nos, i la humiliació i menyspreu a la que ens han sotmès, faig meva una frase de la companya periodista Mari Carmen Gallego: “Demà tornarà a sortir el sol i farà un dia meravellós!”. 

Treballant per a Catalunya Ràdio m’ho he passat teta. Per tant no puc acabar aquestes batalletes més que amb fotos dels bons moments viscuts amb els companys fent aquesta feina que tant m’apassiona!

"Els ventricles" Emotiu comiat de l'operador de so, Enric Vidal

Els ventricles cardíacs són aquelles cavitats dins del cor, que durant la seva contracció bomben la sang al sistema circulatori .

Quan es parla dels corresponsals de Catalunya Radio, es parla d’aquelles persones que a la seva zona d’influència cobreixen l’actualitat periodística al peu del canó. 

Catalunya Ràdio, com a Ràdio Nacional de Catalunya té corresponsals a diversos llocs del món. Les cròniques arriben des de Buenos Aires, Londres, Roma, Washington, Beijing, Berlín, Rússia, El Caire, i allà on s’hagin de desplaçar i fins ara a diverses contrades del nostre territori. 

La meva feina com a operador de so, és enregistrar les cròniques per a Catalunya Informació i per a Catalunya Ràdio, el treball amb ells és diari, sigui per telèfon, xdsi, correu electrònic , per la via més adient en cada cas. 

Quan la comunicació no és bona, els hi demanem que és canviïn de lloc, perquè el telèfon no se sent bé o que mirin de trobar un telèfon fix perquè el mòbil s’entretalla, en definitiva problemes de connexió, tot i així, ells et passen la crònica o el tall de veu sovint en condicions molt difícils, i de vegades sense temps gairebé de “provar” el so. 

L’esperit de treball dels corresponsals que a partir d’ara ja no hi seran ha estat encomiable, a qualsevol hora, en qualsevol situació, treballant per a totes les seccions, esports ,cultura, política, societat, economia. 

Ells porten la informació a la redacció, i amb l’ajuda de tots, control central, redaccions i estudis, fem que la informació surti de la millor manera possible a l’antena de la ràdio. 

Per a mi, vosaltres sou els ventricles cardíacs de la ràdio, perquè heu bategat en tot moment sense parar, quan calia, a tot arreu del territori, a qualsevol hora, com bomben els ventricles cardíacs, la sang a tot el cos. 

Des d’aquí, el meu sentit homenatge a tots vosaltres. 

Una abraçada ben forta a tots. 

Enric Vidal Puértolas Operador de So Catalunya Ràdio- Catalunya Informació

PSC, ICV-EUiA i ERC a l'Ajuntament de Mollet del Vallès aproven una resolució de suport als corresponsals de Catalunya Ràdio

L'Ajuntament de Mollet del Vallès aprova una proposta en suport dels corresponsals de Catràdio i defensa del servei públic dels mitjans de comunicació catalans.

17 vots a favor: PSC(12)+ICV-EUiA(3)+ERC(2)
1 abstenció: PP (4)
en contra CiU (4)

Atès que la direcció del Consell de Govern de la CCMA a pres la decisió unilateral de prescindir, a partir de l'1 de maig, dels serveis de la xarxa de corresponsals territorials, de Catalunya Ràdio. Una mesura que suposarà acabar definitivament amb un model d’èxit. Un model que ha permès donar veu als territoris indistintament de la seva influencia, població o del seu color polític.

Una xarxa de corresponsals que habitualment eren els únics mitjans de cobertura nacional que dia rere dia, posaven el seu micròfon al costat dels mitjans locals i informaven dels fets importants de cada territori. En definitiva, creiem que se suprimirà un dels trets diferencials de la Ràdio Nacional de Catalunya.

No podem prescindir dels corresponsals, uns periodistes 'freelance', que han treballat amb esforç i sense horaris durant dècades per emetre tots els temes i informacions que preocupaven i afectaven més directament la ciutadania de les nostres comarques i ciutats.

Pensem que aquesta decisió és la punta de l'iceberg d'un procés que portarà a la reducció i a la mínima expressió la ràdio pública catalana. És paradoxal que el Govern proclami la necessitat que Catalunya construeixi estructures d'estat i prescindeixi d'una de les principals: la ràdio pública.

La xarxa de corresponsals suposa el 0,35% del pressupost anual de la corporació, uns 125.000 euros anuals.”El pressupost per mantenir un model plural de mitjans públics s'ha reduït dràsticament mentre el 2012 la Generalitat va augmentar les subvencions a grups de comunicació privats passant dels 6 als 9,4 milions d'euros”.

Es proposa que el Ple de l’Ajuntament

A C O R D I

1. Reconèixer que l’oferta que dóna els mitjans de comunicació públics catalans, com la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) i l'Agència Catalana de Notícies (ACN), ha tingut i té un paper fonamental en la cohesió social i nacional del nostre país, en promoure l'ús social del català, en donar a conèixer la nostra cultura i historia, i en donar cobertura informativa a tot el territori català.

2. Demanar al Govern de la Generalitat de Catalunya garantir el pressupost suficient que permeti mantenir el sistema de mitjans de comunicació públics catalans, així com el model actual i el lideratge de les audiències.

3. Reclamar diàleg i solucions compartides, entre empresa, sindicats, treballadors i els diferents grups parlamentaris, per poder mantenir un model de comunicació pública del que tots puguem sentir-nos orgullosos: de proximitat, participatiu, plural i democràtic al servei de la ciutadania.

4. Manifestar que tot i que comprenem que la situació de crisi actual està requerint adaptacions en les organitzacions i en els mètodes de funcionament dels mitjans públics catalans, això no pot anar en detriment del model públic de comunicació, i la seva defensa és també la defensa dels llocs de treball.

5. Fer arribar aquest acord a la Direcció de Catalunya Radio, a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, al Consell de l’Audiovisual de Catalunya, a l'Associació Catalana de Municipis i Comarques i a la Federació de Municipis de Catalunya, a la Presidència del Parlament de Catalunya i als grups parlamentaris amb representació en aquesta cambra.

Agraïment sincer a tota la plantilla de Catalunya Ràdio

Gràcies a tots els treballadors de Catalunya Ràdio (no inclou directius!). Ells sí que reconeixen la dedicació "full time" dels corresponsals que demà serem acomiadats! Per això, i crec que puc parlar per tots, ens sentim acompanyats i recolzats en aquest dolorós procés. Molts dels caps de secció ens han agraït la feina feta aquests anys, la nostra dedicació. Redactors i tècnics s'han indignat en nom nostre. El nostre estimat cap de corresponsals en Quim Balaguer ens ha dedicat una carta de reconeixement i suport digne d'emmarcar, al costat de la titulació... Quim T'ESTIMU, T'ESTIMEM!!

El comitè d'empresa ens ha allargat la mà en tot moment i a més, demà a les 15h ens dedicaran un minut de silenci i un video d'agraïment per la tasca realitzada tant de temps!

Gràcies, moltes gràcies. No calia gaire més, per acomiadar-nos dignament i sense sentir-nos menyspreats. La direcció exercint una gran hipocresia ha argumentat prescindir de nantres perquè érem "col·laboradors esporàdics" perquè érem treballadors "a temps parcial" i moltes mentides més. Per molt que utilitzin els seus smartphones de manera compulsiva, no tenen ni puta idea del que és viure enganxat a un mòbil, no poder dormir si no el tens carregant a la tauleta de nit, haver de respondre sempre les trucades a la hora que fos, a qui fos des del lloc on estiguessis. Sempre pendent de l'aparell, sempre, fins i tot dies festius. Ni puta idea.


Per sort, el temps posa a cadascú al seu lloc!

A la redacció de la Ràdio Nacional de Catalunya els desitjo, sincerament: MOLTA SORT EN LA VOSTRA LLUITA! QUE ÉS LA DEL PAÍS! ara, ja com oient, #TotsSomCatRàdio!!!!

MOBILITZACIÓ DE SUPORT ALS CORRESPONSALS (Comissió de visibilitat del comitè d'empresa)

Demà dimarts, 30 d’abril, és l’últim dia de feina dels corresponsals de Catalunya Ràdio que deixaran d’estar vinculats a l’empresa a partir de l’1 de maig. Ara per ara, ni la direcció de Catalunya Ràdio ni la direcció de la CCMA ha reconegut la feina de tots els corresponsals que, durant anys, han estat disponibles les 24 hores del dia per fer arribar la informació del territori a la nostra antena.


Oriol Mondéjar
Ex-corresponsal del Vallès Oriental de Catalunya Ràdio

Un cap de corresponsals enorme, gran professional i millor persona

Em veig obligat a agrair públicament la feina que ha fet el meu estimat coordinador de corresponsals de la demarcació de Barcelona, a Catalunya Ràdio en Quim Balaguer. Un cap que sempre m’ha escoltat, s’ha posat al meu lloc, m’ ha entès, m’ha ensenyat i m’ha format com a periodista. Un professional exemplar que ha sigut exigent, molt exigent, quan ha calgut, però sempre amb bones paraules, sense segones i de cara.

Després d’exercir de corresponsal del Vallès Oriental durant 8 anys i treballar com autònom per molts mitjans de comunicació i caps molt diversos, puc assegurar què he tingut la sort de coincidir amb un gran (enorme) professional del periodisme i molt millor persona. Un d'aquells "jefes" què tothom li agradaria tenir, un cap inigualable!

Recordo que al llarg dels meus 8 anys a la ràdio sempre havia "fardat" de tenir un cap com tu. Als meus companys de professió i de territori, a la meva família i amics, sempre els deia: tinc un "jefe" collunut, és un plaer treballar amb gent així. M'encanta la meva relació laboral amb la ràdio, em respecte, m'entenen i em valoren... i tot això ha estat gràcies a tu! fins i tot quan em deixaves anar algun abrupte perquè el tema no t'interessava o perquè m'havia allargat massa a la última crònica, ho feies de forma clara, però sense fer mal. Algunes de les teves expressions que més recordo i que ara utilitzo de forma generalitzada: ui, això no m'apassiona gaire o t'enrotlles com una persiana, Oriol.

Quim gràcies pel teu suport. El país necessita professionals com tu, sens dubte! I no els aprofitats, els directius sense escrúpols i els escaladors que no dubten en trepitjar els del costat per aconseguir una cadira. El món aniria molt millor, si la gent tingués només un 20% de la teva generositat i empatia!

Per la teva trajectòria, experiència i professionalitat, segur que series el millor dels candidats per dirigir el vaixell de la Ràdio Nacional catalana, però com que en la societat actual, si no milites en un partit no ets ningú, doncs ho tens fotut! Evidentment, tot això no ho dic ni per compromís, ni per fer la pilota, ni per interès, ho dic perquè ho vals, ets una gran persona!

Un altre món és possible. Per uns mitjans de comunicació lliures i sense ingerències polítiques. Sempre et recordaré.

Gràcies per tot el què m’has ensenyat, Quim! Gràcies a tu i als teus. Et mereixes el millor!

Oriol Mondéjar
Ex-corresponsal del Vallès Oriental de Catalunya Ràdio 2005-2013

Això es va acabant. Gràcies, companys de la ràdio, per aquest vídeo tan emotiu

Només podem dir: Gràcies!


 

Nosaltres també us trobarem a faltar!

Magnífica carta locutada del corresponsal Marc Ustrell

Marc Ustrell Hernández

Corresponsal Barcelonès Nord a Catalunya Ràdio

Mobilització en suport als #corresponsalscatradio

Demà dimarts, 30 d’abril, és l’últim dia de feina dels corresponsals de Catalunya Ràdio que deixaran d’estar vinculats a l’empresa a partir de l’1 de maig.

Ara per ara, ni la direcció de Catalunya Ràdio ni la direcció de la CCMA ha reconegut la feina de tots els corresponsals que, durant anys, han estat disponibles les 24 hores del dia per fer arribar la informació del territori a la nostra antena.

Per reconèixer la seva feina i com a mostra de suport, des de la comissió de visibilitat ens proposen fer un minut de silenci demà dimarts, 30 d’abril, a la planta d’Informatius (primera planta) a les 15 hores.


Nosaltres, els afectats, els corresponsals que serem callats el dia 1 de maig diem: Gràcies pel suport!

Gràcies, Quim!

Crec que parlo en nom de tots quan dic: Gràcies, Quim! Gràcies per l'emotiva carta que ens has escrit i, sobretot, pel reconeixement que fas de la nostra feina, més després dels darrers dies.

Ha estat un plaer i ara és una llàstima que el que es va començar fa tants anys s'acabi.

Només puc, podem dir: Gràcies!

Comiat als corresponsals, per Quim Balaguer, Sotscap de Societat i Coordinador d’Informació Territorial

El mes de juny farà 26 anys que vaig entrar per la porta de Catalunya Ràdio amb l’oferta sota el braç de quedar-me amb la corresponsalia del Vallès Occidental. Jo treballava aleshores al “Diari de Sabadell”, i el company que feia de corresponsal ho deixava. Vaja, que jo hauria pogut ser un d’ells, un dels molts corresponsals de comarques que en aquests 30 anys ha tingut Catalunya Ràdio.

Però l’atzar va fer que jo aparegués a l’emissora just en el moment que a la redacció d’Informatius necessitaven algú per fer els butlletins matinals de Catalunya Música, que tot just acabava de néixer. I el fet de ser al lloc precís en el moment precís em va permetre entrar com a treballador de la casa. La corresponsalia vallesana, doncs, va passar a altres mans.

Després van venir 6 anys de matinades, la secció de Societat, la sotsedició del migdia i moltes altres feines, fins que ja fa una pila d’anys vaig començar a fer-me càrrec dels informatius territorials de Barcelona i a tractar amb els corresponsals.

Potser han estat gairebé 15 anys, no ho recordo prou bé, amb algun període breu d’interrupció, però de ben segur que sóc la persona de la casa que més i durant més temps ha parlat amb els corresponsals, especialment els de Barcelona.

Però demà això s’acaba. S’acaba comprar cròniques, rebre i contestar trucades, rebre i contestar mails, enviar-los aquí, enviar-los allà, i patir per si la crònica no arribava. Algú dirà que eren “freelance”, que s’hi dedicaven a temps parcial, però la veritat és que el seu compromís amb l’emissora, amb la cerca de la notícia, la dedicació i sobretot l’estima a la ràdio era “full time”.

Els he vist créixer, com a persones i com a periodistes. Alguns hi han estat sempre, d’altres han passat fugissers. Ens hem enriquit (i no parlo econòmicament!) mútuament. Hem après els uns dels altres i hem sabut fer les coses cada cop millor. Però el que no ha canviat en tots aquests anys és que qualsevol persona que agafava una corresponsalia hi posava tota la il·lusió, professionalitat i esforç de què era capaç.

En aquests anys n’hi ha hagut de molt bons i no tan bons, de més resolutius o menys, però cap que no estigués disposat a llevar-se a les 5 de la matinada si se’l trucava perquè hi havia un incendi a tocar de casa seva o a renunciar a un cap de setmana amb la família perquè el president o el conseller de torn visitava el nou ambulatori, el casal d’avis o la fira que fos. Si suméssim les hores que alguns d’ells hi han dedicat durant tots aquests anys, segurament hauríem de canviar la definició de “temps parcial”.

Però demà això s’acaba. Ens haurem d’espavilar sense ells, i ells s’hauran d’espavilar sense nosaltres.

Als corresponsals només em queda demanar-vos perdó. D’entrada perdó en nom meu per si alguna vegada us he fallat o us he exigit més enllà del que tocava. I perdó, i crec que això ho puc fer en nom de tots els treballadors de la casa, per aquest abrupte, sobtat i immerescut acomiadament que ha menystingut la vostra feina i us ha deixat sense el reconeixement que us mereixeu.

I finalment us vull donar les gràcies. Gràcies per tota la feina feta aquests anys, per haver-me salvat el cul tantes vegades quan us demanava una crònica amb urgència. Pel fet d’aparèixer amb aquella notícia inesperada quan més la necessitava. Gràcies per aquests sopars i dinars, per l’afecte que m’heu demostrat en moltíssimes ocasions, i que jo he intentat tornar-vos sempre. I gràcies, sobretot, per haver fet arribar als oients de Catalunya Ràdio la informació del país amb rigor, passió, veracitat, pluralitat i rapidesa. El vostre llegat és ingent, la feina feta és colossal i el buit que deixeu serà impossible d’omplir.

Us trobaré a faltar.

Moltes gràcies!!


Quim Balaguer
Sotscap de Societat i Coordinador d’Informació Territorial
Serveis Informatius. Catalunya Ràdio

Infiltrat a la Guàrdia Civil! Nova anècdota de Josep Ferrer

Abans que res,
Content pel premi que ens acaba de concedir Ràdio Associació, cosa que no ha fet la direcció de l'emissora que tant estimem.

Ara, us aporto la batalleta del dia, la penúltima!

El 27 d’octubre del 2009 es va iniciar l’anomenada operació Pretòria amb la detenció del llavors alcalde de Santa Coloma de Gramenet, Bartomeu Muñoz, i altres rellevants dirigents polítics i empresaris del país per uns suposats delictes de suborn, corrupció urbanística i blanqueig de diners.

Com que els detinguts els anaven portant a la casa-caserna de la Guàrdia Civil de Sant Andreu de la Barca, em va tocar muntar guàrdia (guàrdia és un terme que emprem en periodisme quan ens hem de passar llargues hores esperant esdeveniments) allà per anar explicant quins detinguts anaven entrant al “cuartelillo”. 

Durant tota la tarda va ser molt difícil saber qui havia entrat a la caserna i qui no, ja que en ser un lloc on hi viuen els Guàrdies Civils i els seus familiars, el moviment de cotxes d’entrada i sortida era constant. 

Cap a quarts de 9 del vespre, un avi es va apropar a la unitat mòbil de Catalunya Ràdio per fer el tafaner. Em va dir que la seva filla estava casada amb un dels cap de la benemèrita i que tots els detinguts ja estaven a dins. 

Li vaig dir que truqués al seu gendre i que m’ho digués del cert. L’home va anar a casa seva va fer la trucada i em va venir a veure dient-me que tots menys l’alcalde de Santa Coloma de Gramenet estaven a dins. 

Era cert que l’alcalde estava encara a l’Ajuntament perquè així ens ho confirmava el llavors corresponsal del Barcelonès Nord, Jordi Gonzalo, però clar, jo no podia donar la notícia perquè la font no era oficial i no la podia contrastar. 

Prop de les 10 del vespre, quan ja a fora només quedàvem dos mitjans de comunicació, em vaig apropar fins la porta d’entrada i vaig intentar parlar amb els dos agents que la custodiaven. Els vaig dir que estava cansat d’estar allà i que no podria marxar cap a casa fins que no entrés el darrer dels detinguts i que si en sabien alguna cosa. Un dels agents em va dir: “Només falta per entrar l’alcalde de Santa Coloma, la resta us han passat per davant dels vostres nassos i no us heu assabentat”. 

Ja tenia la notícia! La font era oficial, per tant creïble. En el butlletí horari de les 10 la donàvem. Faltava, però, que entrés l’alcalde cosa que va fer cap a quarts de 2 de la matinada. 

Gràcies a la informació facilitada per en Jordi Gonzalo, vaig poder retransmetre l’entrada al “cuartelillo” en directe en una acció de la benemèrita digne de la mítica sèrie els “Homes de Harrelson”. 

Al dia següent em va tocar de nou muntar guàrdia davant la caserna. Es tractava de saber com anaven les declaracions dels detinguts. A l’hora de dinar em va venir a saludar l’avi de la nit anterior. Com que tenia gana li vaig dir: “Sap algun lloc del barri on es mengi bé i barat?”. I l’home, amb tota la naturalitat del món, em va dir: “A dins a la caserna!, vine amb mi i dinem allà”. 

S’havia begut l’enteniment! com volia que un periodista entrés allà? Doncs dit i fet, vaig deixar els estris de periodista als companys i amb l’amic avi ens vam apropar a la porta, l’home va saludar, va dir que jo era un amic seu, i sense identificar-me, vaig entrar al rovell de l’ou de la notícia. 

Vam anar a la cantina i l’avi va començar a saludar a tothom. Fins i tot vam parlar amb el seu gendre, un dels caporals d’allà. Suposo però que van veure que era un intrús –la veritat és que això d’infiltrar-me i fingir no està fet per mi- i no en vaig poder treure gairebé res. 

Al quart d’hora vaig sortir de la caserna amb la panxa buida, però satisfet perquè sense haver-m’ho proposat havia vulnerat la seguretat policial! Als companys, tot i que em van interrogar, poca cosa els vaig poder aportar. No ens va quedar més remei que seguir muntant guàrdia!

Josep Ferrer

Catalunya Informació perdrà un punt de referència. Magnífica reflexió de Ricard Vinyals, corresponsal al Baix Penedès

“Catalunya Informació, la ràdio de referència”. Aquest slògan és ben cert i fa temps que el tinc interioritzat i me l'he fet meu, modèstia a part, com un més de la trentena de corresponsals que té, malauradament fins aquest dimecres, 1 de maig, l'emissora de la Generalitat.

Juntament amb la ràdio 'mare', Catalunya Ràdio, les emissores de la Generalitat han tingut com un dels seus principals actius periodístics la seva presència directa al llarg del territori català. Tanmateix, crec que a partir de l'acomiadament dels que formavem part de la xarxa de corresponsals deixarà de ser així. 

Com a mínim en part, perquè, per molta professionalitat i ganes que hi posin els treballadors de la casa -de les quals no en dubto-, en cap cas podran arribar, ni amb la rapidesa ni en molts casos fins al moll de la notícia, on arribàvem els corresponsals. Es tracta d'un simple tema de capacitat logística. I hi arribàvem a qualsevol hora, fins i tot de matinada. 

Perdoneu que personalitzi, però haig de deixar escrit que al llarg de la meva corresponsalia a la comarca del Baix Penedès, iniciada l'any 2000, no han estat pocs els casos en què companys periodistes d'altres mitjans m'han trucat ràpidament per demanar alguna dada o contacte sobre alguna notícia important que havia emès una estona abans per antena. 

“Catalunya Informació, la ràdio de referència”. Fins ara, era ben veritat. A partir de dimecres, però, se'm fa difícil pensar que, com a mínim al Baix Penedès, continuï sent així. I em sap molt i molt de greu. 

Escric aquestes línies diumenge al vespre, després d'una jornada grisa, plujosa i trista. És l'últim cap de setmana que hauré estat el contacte de Catalunya Ràdio al Baix Penedès en els darrers tretze anys. Sempre disponible per si passava res a la comarca de la qual informava. 

I ho lamento. Lògicament a nivell personal, però, sobretot, em sap greu pels molts oients que es queden sense un periodista al territori a punt sempre d'explicar el que els és més proper. Sovint hi havia persones que tot fent broma em deien: “m'agrada dutxar-me amb tu . Evidentment, fent referència al fet que sentien per Catalunya Ràdio o Catalunya Informació una de les meves cròniques matinals. Ara deixarà de ser així. 

Aprofito aquest espai per acomiadar-me de tots aquells oients que em feien comentaris sobre la meva feina, als molts més que ni tan sols no conec i, és clar, vull agrair-los a tots, de tot cor, la seva fidelitat i confiança. 

També agraeixo a tothom que alguna vegada, en voler donar una notícia, ha pensat en mi perquè ho fes saber a través del mitjà públic que representava, mitjà al qual hi dedicava tota la meva il·lusió professional. 

A partir d'aquest 1 de maig, data en que entrarà en vigor l'acomiadament de tots els corresponsals que segons els dirigents de Catalunya Ràdio hi col·laboràvem “esporàdicament” (no vull ni tan sols respondre aquesta percepció absolutament falsa, perquè ningú a l'emissora no pot dir que no haguéssim atès diligentment a qualsevol dia i hora la petició que ens mobilitzéssim per l'emissora). 

De ben segur que els oients dels Baix Penedès ho tindran una mica més difícil per saber a on i a qui trucar perquè les emissores de la Generalitat facin d'altaveu de les seves activitats. N'estic segur d'això, de la mateixa manera que em sap greu. Molt de greu. 

Acabo agraïnt públicament la confiança que m'han demostrat també tota la gent de 'la casa', començant, és clar, pels treballadors i treballadores de Catalunya Ràdio a la delegació de Tarragona.

Gràcies companys, gràcies oients i que les retallades als mitjans públics acabin ben aviat. Pel bé de la democràcia al país que espero que ben aviat pugui caminar per si sol.

Ricard Vinyals,
corresponsal del Baix Penedès

Guardonats per Ràdio Associació de Catalunya

Ràdio Associació de Catalunya ha decidit atorgar el Premi d'Honor d'enguany a la xarxa territorial de Catalunya Ràdio, és a dir, als corresponsals dels qui la direcció de l'emissora ha decidit prescindir a partir de l'1 de maig.

El jurat ha decidit donar aquest guardó "en reconeixement a la tasca comunicativa d'informació de proximitat per aquest col·lectiu present a tot el territori des dels inicis de la ràdio nacional de Catalunya".

També han estat guardonats en aquesta i altres categories, entre altres: Sergi Cutillas, el magazine "8 al Dia", la cobertura de Rac1 en la manifestació de l'11 de setembre, el programa "La Tribu"de Catalunya Ràdio, Martí Anglada, Josep Maria Martí i Albert Espinosa.

El lliurament dels guardons es farà el dia 9 de maig a dos quarts de vuit del vespre a l'Auditori ONCE de Barcelona. La gal.la serà presentada per Txe Arana.

Moltes gràcies a qui ens ha donat suport!!!

Declaracions de Josep Lluis Cleries (CiU) i Alfred Bosch (ERC) sobre els acomiadaments

Josep Lluís Cleries, ex conseller i portaveu de CiU al Senat

  Ir a descargar



 Alfred Bosch, portaveu d'ERC al Congrès


Ir a descargar

Perquè informem d'on vivim. Aquest cop, prop del trambaix

Una nova batalleta del meu pas per Catalunya Ràdio:

El Trambaix, conegut en els seus inicis com a Tramvi-xoc, m’ha donat també molt de joc com a periodista.

El servei es va inaugurar el 3 d’abril del 2004 i a les poques setmanes, a principis de maig, es va haver d'interrompre perquè una mena de betum (material bituminós en vam dir) que es va posar com a aïllant elèctric de les vies, es desfeia. Vaig tenir el privilegi de ser el primer en donar aquesta notícia. I ho vaig fer de forma casual.

Un dissabte a la tarda la meva germana que viu a la Seu d’Urgell em va venir a visitar a casa. En aquell moment vivia en el barri de Les Planes de Sant Joan Despí, prop d’on des de fa 15 tinc llogat un despatx per treballar. Com que el tramvia feia poc que s’havia inaugurat, i tenia a tocar tres parades del Trambaix, li vaig voler ensenyar aquest nou sistema de transport.

Vam anar a una de les parades i vaig veure per les pantalles que s’indicava que el servei estava interromput. Per l’intèrfon que hi ha a les parades vaig demanar informació i em van dir que hi havia una avaria i que no sabien quant temps trigarien en reparar-la.

Vaig deixar a la família de banda i de seguit vaig trucar a la ràdio per donar la notícia. En aquell moment no sabia què era, però tenia clar que alguna cosa passava. El maleït betum defectuós del Trambaix va ser protagonista durant dies a la premsa catalana.

També vaig donar la notícia de la primera víctima mortal que havia fet el tramvia. Els periodistes acostumem a anar amb els ulls ben oberts fixant-nos en tot el que ens envolta perquè mai sabem a on podem trobar la notícia.

Circulava amb el cotxe per la carretera d’Esplugues quan al costat d’una de les parades, i a peu de via, vaig veure un ram de flors com els que es posen a les carreteres en els punts on ha mort algú en accident de trànsit.

Vaig trucar per demanar informació i d’aquesta manera vaig saber que una persona havia mort atropellada pel tramvia. És el que té viure, passejar, comprar, divertir-te i moure’t pel territori!

La fotografia és del dexpatx que des de fa més de 14 anys tinc llogat a Sant Joan Despí i on disposo d'una línia XDSI pagada per Catalunya Ràdio perquè les cròniques que faci per l'emissora sonin amb millor qualitat de so!

Josep Ferrer

Rivals i malgrat tot, amics. Gràcies als companys d'altres mitjans que sovint ens han ajudat

El 4 de juny del 2002 al carrer Uva del barri de Santa Eulàlia de l’Hospitalet es va esfondrar un edifici que va fer una víctima mortal.

En assabentar-nos de la notícia tots els mitjans de comunicació vam anar a cobrir el sinistre. Pocs minuts després d’arribar allà ens vam trobar un home gran una mica desorientat. Portava una sabatilla a la mà. El seu relat, tot i la tragèdia, va ser còmic. 

L’home, sord com una tàpia, estava dormint plàcidament, però es va despertar en notar que al seu pis hi entrava més llum del compte. Es va llevar, va anar cap al lavabo per buscar les pastilles que s’havia de prendre i va veure més claror del normal i com mig pis li havia desaparegut; es va dirigir cap a la porta d’entrada i en obrir-la es va trobar amb els bombers que estaven apuntalant la finca. 

La naturalitat i sorpresa amb què ho explicava, a més a mig matí es queixava que estava en dejú, el va convertir en protagonista de la notícia junt amb un jove marroquí que vivia a l’edifici del davant i que va ser el primer en rescatar als ferits. 

És una de les anècdotes més divertides que com a corresponsal he viscut i sovint la recordem a les trobades de corresponsals d’altres mitjans de comunicació de la comarca. 

Sempre he dit que els meus veritables companys de feina no és la gent de la redacció de Catalunya Ràdio sinó que són els corresponsals dels altres mitjans de comunicació, el que entenem per competència. 

Són a qui veig gairebé a diari, riem junts, competim sanament, ens empipem quan ens fan esperar més del compte o l’acte que cobrim és un bluf, però sobretot ens ajudem en la nostra feina avisant-nos quan succeeix alguna cosa, passant-nos informació o intercanviant-nos talls de veu si és necessari. 

Malauradament cada mes mes anem perdent companys perquè l’ofici de corresponsal de premsa està en extinció.

Josep Ferrer

És molt cert que hem vist més als companys d'altres mitjans que a familiars nostres. Hem estat junts cada dia, hores i hores i on no arribava un, sempre hi havia l'altre per ajudar. Són els companys que s'han fet amics. Una altra pèrdua a sumar en el nostre acomiadament.

Gràcies a tots!!!

Núria Valls i estic segura que la resta de companys acomiadats

L'Ebre lluita per no ser callat

El dia 1 de maig, els periodistes de les Terres de l’Ebre, participem a la Mani dels sindicats….

Som més de 100 persones, amb samarretes negres on posa “SOS, PERIODISME EBRENC” i portarem una pancarta on es podrà llegir

"SENSE PERIODISME NO HI HA DEMOCRACIA” 

Si voleu ja sabeu……..Llegirem un manifest on denunciem l’actual situació de la professió a les Terres de l’Ebre, i que enviarem a TOTS ELS MITJANS DE CATALUNYA I ESTAT

Si voleu ja ho sabeu...

Josep Baubí

Periodista ebrenc 

Prou Mentides!!!!! Carta oberta al Sr Fèlix Riera, director de Catalunya Ràdio

Benvolgut,

Ens vau acomiadar afirmant que prescindien de les nostres col.laboracions "esporàdiques". Va ser en un mail enviat per Francesc Cano, director d'Informatius de Catalunya Ràdio.

El Sr Brauli Duart, president de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), el mateix dia enviava una carta als alcaldes on deia que ara la cobertura de les comarques serà més eficient ja que es comptarà amb recursos propis per la cobertura de la informació local en la dinàmica dels serveis informatius de Catalunya Ràdio i Catalunya Informació, que fins ara es feia parcialment amb recursos externs.

I avui llegeixo que el Sr Fèlix Riera, director de Catalunya Ràdio ha gosat dir que, a partir d'ara, la informació territorial estarà garantida mitjançant treballadors a temps complet, mentre que els corresponsals ho feien "parcialment".

Ja n'hi ha prou!!!

Ni hem treballat esporàdicament, ni parcialment, ni a temps parcial. Què es creuen que som? Miri's bé els llistats de facturacions, Sr Riera i s'adonarà que de parcial, res de res. Vostè no sap ni qui som, ni què cobríem, ni com ho feiem.

Li ho explicaré: Per Catalunya Ràdio i Catalunya Informació, molts, per no dir tots els qui erem corresponsals hem deixat d'assistir a festes familiars, hem deixat d'anar al cine o a prendre alguna cosa amb els amics, molt sovint; hem perdut amistats i parelles perquè era difícil compaginar-ho amb la feina, amb un mòbil que no parava de sonar per dir-te "ves aquí que hi ha tal..." "o mira què ha passat allà, t'hi pots apropar?"... "Pots esbrinar alguna cosa sobre tal?..." i així sense parar.

Ens han trucat a la una de la matinada, a les tres, a les cinc, a les sis, a mitjanit, sempre què volien perquè SEMPRE teniem el mòbil engegat i amb bateria. Ho fèiem perquè ens agrada aquesta feina, però aquest menysteniment continuat que estem rebent en els darrers dies per la seva banda, ens ofèn. 

Hem cobert judicis de més de cinc hores, incendis de més de 10 hores, hem estat sempre al peu del canó i vostè gosa dir que treballàvem "parcialment"??? Li hauria de fer vergonya.

A un company li van cremar el cotxe durant una manifestació, una altra havia d'enviar cròniques de matinada perquè era quan acabava el ple (llarg) de la zona que cobria, una altra està invàlida de per vida per una tonta caiguda després de treballar 15 dies seguits per la ràdio... i en puc explicar molts i molts més de casos.

Sincerament, espero que aquells a qui s'adreça explicant-li aquest model meravellós que vol implantar (i que suposa el centralisme total perquè el que fèiem 30 no ho poden fer, per molt que ho intentin, 13), no el creguin. Espero que, en algun moment, tot torni al seu lloc.

El nou model suposa la desaparició del territori. Com ja s'ha dit moltes vegades, els 30 que ja no hi serem el dia 1 de maig, coneixem la gent de la zona i ells ens coneixen a nosaltres i sovint són els qui ens aporten les notícies.

Ens sentim ferits, tristos, indignats, enrabiats, menyspreuats, etc. No es pot tractar a la gent que s'ha deixat la pell per fer les coses bé i amb moltíssima professionalitat, com ho està fent.

De debó, les maneres han estat les pitjors. No ens mereixiem que ens fessiu fora, però molt menys que ens tractessiu així.

Atentament, 

Núria Valls, corresponsal durant 14 anys de Reus, Baix Camp i el què convingués a Catalunya Ràdio

Marta Rodríguez, corresponsal del Gironès
Josep Ferrer, corresponsal durant 14 anys del Baix Llobregat
Ricard Vinyals, corresponsal del Baix Penedès des de l'any 2000
Sofia Cabanes, corresponsal a les Terres de l'Ebre
Oriol Mondéjar, corresponsal del Vallès Oriental
Alba López, corresponsal del Garraf

Carme Bonet, corresponsal de l'Alt Urgell

Picar pedra fent poc soroll: Bona reflexió de Núria Castells, corresponsal a l'Alta Ribagorça

L'atenció a les comarques és bona allà on hi ha un corresponsal arrelat al territori que s'hi deixa la pell per fer-lo visible, on hi ha mitjans que saben apreciar-ho i potenciar-ho i on hi ha lectors, oients i espectadors que s'hi senten identificats.

Les corresponsalies de comarques, últim escalafó en la cadena del periodisme, són la millor mostra del què era el periodisme originàriament: la veu del poble, o la veu més propera al poble, que no és ben bé el mateix (els corresponsals també ens equivoquem i no hem de creure'ns que representem tothom). 

Els corresponsals de comarques són la imatge dels mitjans a cada lloc de cada comarca i això és una responsabilitat que s'ha de portar amb fermesa, però sense donar-li més importància de la que té. 

Encara que la majoria som autònoms i free-lance i anem a tant la peça, tampoc som mercenaris, hem de mantenir una línia. La part dolenta és la precarietat de la nostra feina, el poc que cobrem i la gran quantitat d'hores que fem, disponibilitat mal remunerada si a més tenim en compte que som els qui donem la cara pel mitjà per al qual treballem. 

Resumint: atenció a les comarques, bona i justa si hi ha periodistes al territori. Si no n'hi ha, tot es difumina i molta informació es perd, corrent el risc de caure en mans del folklorisme centralista. 

Jo porto 20 anys de corresponsal a l'Alta Ribagorça, pel diari la Mañana i Catalunya Ràdio, i ara que perilla la meva continuïtat en els dos mitjans per culpa de la crisi (de Catalunya Ràdio ja ens han fet fora a tots els corresponsals de comarques), m'adono de la feina feta, picant pedra i fent poc soroll de tots aquests anys passats. 

Gràcies als lectors, oients i espectadors som qui som, som on som, sinó no seriem res. Sense el feedback amb el públic, seriem un avorrit monòleg endogàmic, que malauradament de vegades encara ho és en part pels interessos polítics i econòmics que governen el món de la informació també a comarques.

Una abraçada, companys!

Núria Castells 

(Corresponsal Alta Ribagorça)

Emotiva Carta oberta a Brauli Duart, de la corresponsal al Pallars Marta Lluvich

Carta oberta al sr. Brauli Duart Llinares, president de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals

‘’El dia 1 de maig deixaré de treballar per Catalunya Ràdio. No per voluntat. Desmantellen totes les corresponsalies de comarques. Em sap greu primer pel territori i després per jo i els companys. Quina pena i quina ràbia! El Pirineu s'està quedant mut''.

Aquest és el text que vaig escriure al facebook a les poques hores de rebre un mail en el que se'm comunicava que m'acomiadaven.

Fa uns 12 anys que treballo per Catalunya Ràdio. Els primers 7 anys ho compatibilitzava amb el diari La Manyana i des de fa uns 5 anys amb l'Agència Catalana de Notícies. Quan em van proposar treballar per l'ACN em van dir que era incompatible amb Catalunya Ràdio però després d'una llarga conversa amb els caps de l’ACN em van deixar continuar fent la feina que feia a Catalunya Ràdio. Només vaig esgrimir un argument per continuar col·laborant a la ràdio: el sentimental!! Volia que les notícies del Pallars continuessin tenint accent pallarès i que es fessin des del Pallars. Davant d’aquest argument em van dir que no em podien rebatre i així vam continuar endavant.

Ara, en rebre la notícia del meu acomiadament, em sap greu per raons sentimentals i també pel territori. En cap cas, però per raons econòmiques, donat que els ingressos que percebia per les col·laboracions no representaven sinó uns 3.000,00 € anuals.

El que m'ha sabut greu del mail del meu acomiadament és l’argumentació: ''...li comuniquem que, per raons d'ajustaments econòmics i operatius, a partir del pròxim 1 de maig, Catalunya Ràdio SRG SA deixarà de comptar amb les col·laboracions....''

Després de moltes trucades d'ànims i correus electrònics preocupats per qui hi hauria ara als Pallars vaig escriure al facebook: ''Gràcies pel suport!! Vull aclarir que m'han acomiadat de Catalunya Ràdio. Un complement a la meva feina a l'Agència Catalana de Notícies, on segueixo treballant i ara amb més ganes que mai. Com he anat dient el mal de l'acomiadament de Catradio no és econòmic (cobrava una mitjana de 250 euros al mes) és sentimental; per la pèrdua de visibilitat que patirà el Pallars i el pallarès. Per tant no em serveixen les raons pressupostàries. Diuen que enviaran un professional a la Val d'Aran i a l'Alt Urgell i aconseguiran arrelament al territori. Dels molts ''defectes'' que tinc precisament un és els 36 anys d'arrelament al territori. I una darrera reflexió de les moltes que podria fer: si ja costa ''vendre'' notícies des del territori imagina si ara ho han de fer des de Vielha, la Seu d'Urgell o Lleida. Sap greu!! De moment, des de l'ACN seguiré parlant del Pallars des del Pallars''.

Pel que fa als arguments econòmics, quatre dades: de Vielha (Val d’Aran) a Tremp (Pallars Jussà) hi ha 89 quilòmetres. Només en quilometratge i dietes ja sortirà més cara una crònica feta per un professional ubicat a la Val d’Aran que per una corresponsal de comarques ubicada al territori. Jo cobrava cada crònica a 17,5 € i sense cobrar quilometratge ni despeses de telèfon (ho pot comprovar en totes les meves factures).

De Vielha fins a la Vall Fosca n’hi ha 85 de quilòmetres. Fins a Àreu (Vall Ferrera) 76, fins a Llessui (vall d’Àssua) 81, fins al Castell de Mur uns 100 i fins al poble del Pallars que queda més aprop de l’Aran 41,9.

Aneu fent comptes!

Més enllà de les raons de quilometratge hi ha les de temps. Per fer els primers 40 quilòmetres és tarda més de 50 minuts. Tenim el Port de la Bonaigua que ens separa. Això si tot va bé perquè aquest any el Port ha estat tancat més de 40 dies seguits per culpa de la neu i els allaus.

Com he dit anteriorment jo cobro de Catalunya Ràdio una mitjana de 250 euros al mes. Igual que la resta de companys del Pirineu, Núria Castells, Carme Bonet o Guillem Lluch. Ara aquesta feina la faran dos persones de la casa. Amb uns sous que segur que superen amb escreix els 1.000 euros mensuals que cobrem entre els quatre corresponsals del Pirineu de Lleida; salaris als quals caldrà sumar-hi les despeses de desplaçaments i les d’infraestructura, despatx, cotxe, llum,… que els corresponsals del Pirineu posaven ells treballant des de la seva casa.

Jo no he tingut mai contracte ni dedicació exclusiva però sí que hi he dedicat totes les hores que han fet falta. I sense mitjans! La nostra unitat mòbil ha estat el nostre telèfon mòbil particular. He passat cròniques des del Port de Salau (a 2.000 metres) després de caminar 45 minuts perquè no hi ha accés rodat per carretera, he passat cròniques sentada en una pedra a tocar del riu Noguera Pallaresa seguint la baixada dels raiers o el primer descens de ràfting, n'he passat des del Port de la Bonaigua amb quatre dits de neu a la carretera i des dels peus de Montsent de Pallars (a 2.883 metres) el dia que s’ajunten els ramats a la muntanya...I mai m'he queixat, perquè era la meva feina i treballava pel territori que estimo.

Espero que aquesta feina es continui fent igual… Però la realitat dels Pallars des de la Val d'Aran segur que no és veurà de la mateixa manera. I des de la Seu d'Urgell tampoc. Em sap greu pel territori, perquè perdrem visibilitat, poca que en tenim ara! Em sap greu pel pallarès (la parla dels Pallars), perquè és un valor i un tret identitari del nostre ''país''. Em sap greu per la pròpia Catalunya Ràdio que perdrà un actiu amb els corresponsals comarcals. Em sap greu pels oients, i de manera especial per tots aquells que em reconeixen la veu i diuen que presten més atenció a la notícia perquè saben que quan surto es parlarà del Pallars.

Desconec la realitat d'altres zones però conec la dels Pallars i és molt diferent a la d'altres parts del territori català. Cal trepitjar el país per saber la seva idiosincrasia.

En els darrers temps al Pallars hem perdut els corresponsals del Segre, La Manyana, TV3, El Periódico... i no tenim cap ràdio local, ni cap diari comarcal. Hi ha territoris en què és notarà molt més que en altres els acomiadaments dels corresponsals comarcals. I un d'aquestes territoris serà el Pallars.

Fins aquí les meves reflexions.

Marta Lluvich, Corresponsal de Catalunya Ràdio al Pallars Sobirà i el Pallars Jussà

Una definició encertada

Un amic de Marc Ustrell, corresponsal del Barcelonès Nord, ha deixat al seu blog una definició que ell fa extensiva a la resta de companys:

"Incisiu però no destructiu. Proper però a la distància adequada. Amb poder però sense abusar-ne. No tothom exerceix el periodisme així."

Gràcies!

Nova moció aprovada per unanimitat

L'Ajuntament de Molins de Rei ha aprovat per unanimitat la moció contra l'acomiadament dels corresponsals. La moció s'ha aprovat amb el suport de tots els grups municipals, CiU, PSC, CUP, ICV, ERC i PP.

Durant la sessió plenària es va elogiar la figura del vilatà i corresponsal al Baix Llobregat, Josep Ferrer, qui ha volgut agrair en el seu facebook les mostres de suport. Aquí en teniu l'extracte:

"Moltes gràcies a tots els representants polítics de la meva estimada vila, Molins de Rei, per les paraules ke m'heu adreçat en reconeixement a la feina que he fet a Catalunya Ràdio i també per haver aprovat per unanimitat la moció en contra de l'acomiadament dels corresponsals de la ràdio nacional de Catalunya".

Confiança cega en els companys, tot i que de vegades...

Us aporto una nova anècdota del meu pas per Catalunya Ràdio

El 18 de novembre del 2002 un eixelebrat va decidir segrestar uns 25 alumnes d’una classe de l’escola Casal dels Àngels del barri de Santa Eulàlia de l’Hospitalet de Llobregat en el que sortosament fins ara ha estat l’únic segrest d’aquestes característiques que hi ha hagut a l’Estat espanyol.

Mentre estava davant la porta de l’escola informant del que anava succeint i veient com entraven i sortien autoritats, policies i més policies, des de la Redacció de Catalunya Ràdio em diuen que també hi ha anat la llavors consellera d’Ensenyament de la Generalitat. 

Jo els hi dic que no l’he vista entrar, però des de la Redacció m’insisteixen en que sí que hi és i que ho digui per antena. Com a bon minyó vaig obeir les ordres dels caps i ho vaig dir. El segrest va durar poques hores i va acabar sense cap incidència tret del mal tràngol i patiment de pares, nens i mestres.

Al dia següent em vaig assabentar que la consellera mai va anar aquella tarda a l’Hospitalet perquè estava de viatge oficial a la Xina.

A vegades els companys de Redacció es creuen més altres fonts que la del seu propi periodista... Per sort no sempre ha estat així i tot i que com és lògic, en aquests 14 anys també he comès errors, a Catalunya Ràdio han confiat cegament amb mi i en les informacions que des del territori els he aportat... 

Clar però que com en tota norma sempre hi ha d'haver una excepció!

Suports des del Penedès

També municipis del Penedès han aprovat mocions en suport dels corresponsals.

El 16 d'abril es va aprovar a Vilafranca per 19 vots a favor (CiU, PSC, CUP, ERC i ICV) i 2 vots en contra (PP). Dos dies després, el 18 d'abril, al Consell Comarcal es va aprovar per unanimitat. 

Gràcies pel suport!

Brauli Duart, a la jornada “Mitjans de Comunicació: Cap a un canvi de model”

El president de la Corporació Catalana de Mitjans Àudiovisuals (CCMA), Brauli Duart, participarà aquest 29 d’abril a la jornada "Mitjans de Comunicació: Cap a un canvi de model", que es farà a Tarragona.

Duart, que és el cap visible de les retallades que s’estan fent actualment als mitjans de comunicació públics catalans (Catalunya Ràdio, ja ha anunciat l'acomiadament l'1 de maig de la trentena de corresponsals de territori) participarà a la Taula Rodona, “Nou disseny del mapa audiovisual” que tindrà lloc a dos quarts d’una del migdia.

La mesa, la moderarà, l’excorresponsal de TVE, Rosa María Calaf i comptarà també amb la participació de Leopoldo González-Echenique, president de RTVE; Antonio Virgili Rodríguez, President de la FORTA i Director General del Ens Públic de Comunicació del Principat d’Astúries; Rafael Pérez Puerto, President de la Asociación Española de Radios Comerciales (AERC) i Conseller Delegat de la Cope.

Podria ser una bona oportunitat per saber, definitivament, quin és el model que vol dur a terme la CCMA amb els mitjans públics, després de la informació que apunta a la gestió única de TV3 i Catalunya Ràdio, però sense donar més concrecions.

Programa sencer de la Jornada:
http://anisalud.com/sites/default/files/eventos/programa_jornadatarragona.pdf

Més de 15.000 signatures recollides per Sant Jordi

Més de 15.000 persones han donat suport a TV3 i Catalunya Ràdio. Ha estat possible gràcies a la comissió de Sant Jordi formada per treballadors i treballadores de TV3, amb l’ajuda de la comissió de visibilitat de Catalunya Ràdio, que van fer una excel.lent tasca amb aquesta recollida de signatures en defensa dels mitjans públics.

Moltes Gràcies als qui heu estat a la cinquantena de parades repartides per tot Catalunya i als qui heu signat!

Estudiants, donant suport a #totsomcatràdio

Els estudiants, també donen suport a Catalunya Ràdio. Ells i elles, que també estan patint la situació actual amb la pujada de les taxes i retallades en educació, s'han sumat a aquesta solidaritat amb la Ràdio Nacional de Catalunya

Aquí en teniu el so:

Una notícia difícil de donar

El 24 de gener del 2009 una gran ventada va provocar moltes destrosses a tot Catalunya. La més greu va ser a Sant Boi de Llobregat on la caiguda del túnel de batuda de l’estadi de beisbol va provocar la mort de quatre menors.

Les primeres notícies que vam rebre era que havia passat alguna cosa allà però no sabíem exactament què. Amb el meu cotxe –ha estat sempre el medi de transport que he fet servir per moure'm per la comarca- esquivant arbres, containers i d’altres objectes que s’anaven creuant per la carretera, vaig aconseguir arribar fins l’estadi de beisbol.

Em vaig trobar amb un fotògraf i ens vam dirigir cap a l’entrada. Ens vam identificar com a periodistes i ens van deixar passar. De seguit vam veure un cos al terra tapat amb una manta tèrmica. Era un cadàver. Com a mínim hi havia un mort i encara ningú n’havia dit res.

Vaig trucar a la ràdio i al minut ja estava dient per antena que almenys un menor havia mort en aquell sinistre. Acabada la connexió vaig baixar cap al terreny de joc i em vaig trobar al llavors conseller d’Interior Joan Saura i a l’alcalde de Sant Boi, Jaume Bosch.

Com que l’alcalde em coneixia li vaig preguntar què en sabia i em va dir: “Josep, tres morts”. Li vaig demanar si ho podíem explicar en antena amb una entrevista amb ell i em va dir que sí. Dos minuts després de la primera connexió tornava a entrar a la ràdio per explicar que el número de morts ja era de tres.

Aquella entrevista amb l’alcalde va ser recollida per les agències de notícies i va donar la volta al món ja que va ser reproduïda per mitjans de comunicació d’arreu. Va ser una informació aconseguida, no pas per la meva perspicàcia periodística, sinó per la meva coneixença del territori, de les persones que hi viuen i dels personatges públics. Un feedback, que amb la desaparició dels corresponsals, Catalunya Ràdio perdrà!

Josep Ferrer

Els corresponsals, a la programació alternativa de Catalunya Ràdio el dia de Sant Jordi

Albert Segura (Corresponsal del Vallès Occidental) i Josep Ferrer (Baix Llobregat) han participat aquest Sant Jordi a la programació alternativa-reivindicativa que es va emetre per Internet des del Col.legi de Periodistes.

Entre altres coses, van explicar el seu sentiment quan van rebre el mail d'acomiadament i també com van començar a Catalunya Ràdio.

Aquí en teniu l'àudio, extret de la web http://totssomcatradio.wordpress.com/
 

Albert Segura, amb la samarreta reivindicativa
Per uns Mitjans Públics de Qualitat

Una altra moció aprovada

L'Ajuntament de Sant Pere de Ribes (Garraf) va aprovar aquesta setmana, amb el vot en contra del PP i l'abstenció de CiU, una moció de suport al manifest que van fer els corresponsals de Catalunya Ràdio. El consistori es va comprometre a fer arribar el manifest a la Generalitat.

Més anècdotes

Us aporto una nova anècdota del meu pas per Catalunya Ràdio

El 28 de juliol del 2006 em van trucar de Catalunya Ràdio que anés a l’aeroport perquè hi havia problemes. Quan vaig arribar a l’actual T2, anomenades llavors terminals A, B i C, ja que no existia la T1, em vaig esgarrifar.

De seguit vaig entrar en el programa El Matí de Catalunya Ràdio, dirigit per l’admirat Antoni Bassas, i vaig dir que per les cues acumulades davant dels mostradors de facturació era el pitjor que havia vist mai a l’aeroport.

En acomiadar la connexió vaig pensar que potser m’havia passat i que, portat per l’excitació del moment, havia exagerat una mica. L’esdevenir dels fets però, em van donar la raó. Els treballadors d’Ibèria havien envaït les pistes de l’aeroport i durant unes quantes hores van paralitzar totalment l’activitat de l’aeroport barceloní.

Es va trigar uns tres dies per normalitzar la situació i molts viatgers, amb menors inclosos, van haver de passar nits senceres a l’aeroport fins que van poder arribar al seu destí final.

Com a corresponsal de Catalunya Ràdio al Baix Llobregat i l’Hospitalet, al qui el dia 30 d’abril els directius de l’emissora faran callar la veu, m’ha tocat cobrir tota mena de conflictes: núvol de cendra, tancament de Spanair –la vaga dels controladors em va enxampar de vacances-, vaga dels treballadors de la neteja, segrest d’un avió per part d’un marroquí, xoc a l’aire entre un avió de càrrega i un altre de passatgers que anava a Barcelona amb infants russos, protestes dels veïns de Gavà Mar per l’excés de soroll que patien...

I també esdeveniments positius com ara la inauguració de la T1, creació de noves companyies aèries, arribada de l’A380 –vaig tenir el privilegi de poder-hi volar-, presentació de noves rutes aèries o la feina que fan els falcons...

En ser el principal lloc d’entrada a Catalunya també m’ha permès entrevistar a persones que havien patit una tragèdia com ara terratrèmols, segrestos, enfonsament de vaixells... o que havien aconseguit una fita esportiva important.

També he patit algun ensurt. Un d’ells va estar a punt de portar-nos a la garjola.

Cobrint una protesta de la Policia Nacional demanant millores de les seves condicions laborals, els agents vaguistes ens van colar a la zona d’embarcament sense passar cap mena de control. Quan, per càmeres, van detectar la presència de perodistes de seguit ens van fer fora, però abans ens van demanar les nostres dades.

Vam viure uns dies amb l’ai al cor pensant que podíem haver estat denunciats!

Josep Ferrer, 14 anys corresponsal del Baix Llobregat

 https://www.facebook.com/josep.ferrervilarrubla