Aquest bloc es va iniciar quan vam rebre un mail dient que ens acomiadaven, a tots, a una trentena de persones per fer un nou model de Catalunya Ràdio. Avui, dia 1 de maig, és el dia que ens callen definitivament. Curiós que sigui el dia del Treballador, un dia que tants de nosaltres hem hagut d'estar treballant per informar sobre com anaven les diferents manifestacions i actes.
Avui, el bloc també calla. Almenys per uns dies.
Els escrits, veus, vídeos etc quedaran per la posteritat. Volem que se sàpiga la feina que vam fer i que la gent sàpiga qui érem, com treballàvem i com ens sentíem.
Per això, acabo el bloc amb les veus de tots i la imatge de la majoria que tant emotivament ha quedat reflectida en un vídeo.
A totes i tots, Gràcies!
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris companys. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris companys. Mostrar tots els missatges
1 de maig 2013
30 d’abr. 2013
14 anys gaudint
Hola,
com sabeu tots, avui, per decisió unilateral de la direcció d’aquesta casa, a mi i a més d’una trentena de companys, ens callaran la veu. Dit sense eufemismes: Ens fan fora de Catalunya Ràdio.
Quan tenia 14 anys vaig, estudiant primer de BUP, vaig suspendre un examen de matemàtiques. Era el primer examen que suspenia en la meva vida. I no em pregunteu el perquè però aquell dia vaig decidir que volia ser periodista. Amb 30 anys, amb la Llicenciatura de Ciències de la Informació sota el braç des d’en feia uns quants, vaig poder fer realitat un somni: col·laborar en el llavors, diari en català més llegit, l’Avui, i treballar a la Ràdio Nacional del meu país. Què més podia demanar com a periodista?
Josep Ferrer Vilarrubla
Corresponsal de Catalunya Ràdio entre el 24 d’abril de 1999 i el 30 d’abril del 2013
com sabeu tots, avui, per decisió unilateral de la direcció d’aquesta casa, a mi i a més d’una trentena de companys, ens callaran la veu. Dit sense eufemismes: Ens fan fora de Catalunya Ràdio.
Quan tenia 14 anys vaig, estudiant primer de BUP, vaig suspendre un examen de matemàtiques. Era el primer examen que suspenia en la meva vida. I no em pregunteu el perquè però aquell dia vaig decidir que volia ser periodista. Amb 30 anys, amb la Llicenciatura de Ciències de la Informació sota el braç des d’en feia uns quants, vaig poder fer realitat un somni: col·laborar en el llavors, diari en català més llegit, l’Avui, i treballar a la Ràdio Nacional del meu país. Què més podia demanar com a periodista?
Creieu-me que des del 24 d’abril de 1999 que vaig fer la primera crònica, fins avui mateix, he viscut en un somni, he viscut en un estat permanent d’enamorament amb tots vosaltres -els companys de l’emissora-, amb la Cati –nom que he pronunciat més que el de la meva dona- i amb els oients, la veritable raó de ser del nostre estimat ofici.
Avui però em desperto del somni. La direcció d’aquesta emissora, al meu entendre de forma humiliant, despectiva i barroera, em separa de la meva aimada. Tot i no compartir la seva decisió la respecto. Per això només, en aquest comiat, puc donar gràcies.
Gràcies a l’Àngels Prieto la meva predecessora com a corresponsal en el Baix Llobregat i l’Hospitalet, per haver-me ofert aquesta feina a la que m’he dedicat en cos i ànima les 24 hores del dia els 365 dies de l’any durant 14 anys i 7 dies.
Gràcies al Quim Balaguer –el pare “putatiu” de tots els corresponsals- per haver confiat en mi malgrat que algú a la Facultat em va dir que la meva veu “no era radiofònica”.
I sobretot gràcies a tots i cadascun dels companys de Catalunya Ràdio: periodistes, productors, tècnics, lingüistes, administratius, directius, telefonistes, conserges..., per haver-me suportat.
A tots i cadascun de vosaltres us trobaré molt a faltar. Perquè avui no puc ser rancuniós. Avui miro al darrera i només veig bons moments perquè el meu pas per Catalunya Ràdio i per la comarca del Baix Llobregat i l’Hospitalet només ha servit per fer-me créixer i enriquir com a persona i com a periodista. Des d’aquest llogarret, desconegut per a molts, amb 30 municipis i un milió d’habitants, he pogut estar en primera línia de la informació. He posat el micròfon als personatges polítics, socials, esportius... més importants del moment i he cobert tragèdies que han donat la volta al món, des d’atropellaments de trens, macabres assassinats, explosions de gas, caigudes de ponts, núvols de cendra, segrest d’un avió i d’una escola... Què més es pot demanar? Vaja que m’ho he passat teta!
Suposo que molts de vosaltres us preguntareu: I ara què?
Doncs ara esperar que d’aquí a tres mesos neixi en Xavi, el meu primer fill a qui intentaré educar, si me’n surto, amb uns valors que em sembla que a alguns ara mateix els hi manquen.
I a nivell professional, tot i que com sabeu la cosa està molt malament, a partir de demà mateix seguiré donant guerra a la meva estimada comarca en un nou repte professional que creieu-me, a partir de les 12 d’aquesta nit, m’hi penso dedicar amb cos i ànima, tal i com he fet a la Ràdio Nacional de Catalunya.
Amb tots vosaltres, companys que m’esteu llegint, segur que ens retrobarem i qui sap si les nostres vides professionals, aquí o en algun altre indret, es tornaran a creuar.
Ja sabeu que una de les meves passions és viatjar i fer de guia, per tant si necessiteu qualsevol informació de Normandia, Bretanya... no dubteu en trucar-me. Si el que em voleu demanar és alguna cosa sobre el Baix Llobregat i l’Hospitalet millor que li digueu als directius de la casa que em truquin ells.
David Àngela, sort amb el repte professional que tens per davant. Malgrat el que acabo de dir saps que t’ajudaré en el que calgui perquè d’altra manera no seria en Josep Ferrer!
Cati, companys, us estimo a tots i sempre us portaré dins del meu cor!
Bon viatge informatiu a tots i totes!
Avui però em desperto del somni. La direcció d’aquesta emissora, al meu entendre de forma humiliant, despectiva i barroera, em separa de la meva aimada. Tot i no compartir la seva decisió la respecto. Per això només, en aquest comiat, puc donar gràcies.
Gràcies a l’Àngels Prieto la meva predecessora com a corresponsal en el Baix Llobregat i l’Hospitalet, per haver-me ofert aquesta feina a la que m’he dedicat en cos i ànima les 24 hores del dia els 365 dies de l’any durant 14 anys i 7 dies.
Gràcies al Quim Balaguer –el pare “putatiu” de tots els corresponsals- per haver confiat en mi malgrat que algú a la Facultat em va dir que la meva veu “no era radiofònica”.
I sobretot gràcies a tots i cadascun dels companys de Catalunya Ràdio: periodistes, productors, tècnics, lingüistes, administratius, directius, telefonistes, conserges..., per haver-me suportat.
A tots i cadascun de vosaltres us trobaré molt a faltar. Perquè avui no puc ser rancuniós. Avui miro al darrera i només veig bons moments perquè el meu pas per Catalunya Ràdio i per la comarca del Baix Llobregat i l’Hospitalet només ha servit per fer-me créixer i enriquir com a persona i com a periodista. Des d’aquest llogarret, desconegut per a molts, amb 30 municipis i un milió d’habitants, he pogut estar en primera línia de la informació. He posat el micròfon als personatges polítics, socials, esportius... més importants del moment i he cobert tragèdies que han donat la volta al món, des d’atropellaments de trens, macabres assassinats, explosions de gas, caigudes de ponts, núvols de cendra, segrest d’un avió i d’una escola... Què més es pot demanar? Vaja que m’ho he passat teta!
Suposo que molts de vosaltres us preguntareu: I ara què?
Doncs ara esperar que d’aquí a tres mesos neixi en Xavi, el meu primer fill a qui intentaré educar, si me’n surto, amb uns valors que em sembla que a alguns ara mateix els hi manquen.
I a nivell professional, tot i que com sabeu la cosa està molt malament, a partir de demà mateix seguiré donant guerra a la meva estimada comarca en un nou repte professional que creieu-me, a partir de les 12 d’aquesta nit, m’hi penso dedicar amb cos i ànima, tal i com he fet a la Ràdio Nacional de Catalunya.
Amb tots vosaltres, companys que m’esteu llegint, segur que ens retrobarem i qui sap si les nostres vides professionals, aquí o en algun altre indret, es tornaran a creuar.
Ja sabeu que una de les meves passions és viatjar i fer de guia, per tant si necessiteu qualsevol informació de Normandia, Bretanya... no dubteu en trucar-me. Si el que em voleu demanar és alguna cosa sobre el Baix Llobregat i l’Hospitalet millor que li digueu als directius de la casa que em truquin ells.
David Àngela, sort amb el repte professional que tens per davant. Malgrat el que acabo de dir saps que t’ajudaré en el que calgui perquè d’altra manera no seria en Josep Ferrer!
Cati, companys, us estimo a tots i sempre us portaré dins del meu cor!
Bon viatge informatiu a tots i totes!
Josep Ferrer Vilarrubla
Corresponsal de Catalunya Ràdio entre el 24 d’abril de 1999 i el 30 d’abril del 2013
"Els ventricles" Emotiu comiat de l'operador de so, Enric Vidal
Els ventricles cardíacs són aquelles cavitats dins del cor, que durant la seva contracció bomben la sang al sistema circulatori .
Quan es parla dels corresponsals de Catalunya Radio, es parla d’aquelles persones que a la seva zona d’influència cobreixen l’actualitat periodística al peu del canó.
Catalunya Ràdio, com a Ràdio Nacional de Catalunya té corresponsals a diversos llocs del món. Les cròniques arriben des de Buenos Aires, Londres, Roma, Washington, Beijing, Berlín, Rússia, El Caire, i allà on s’hagin de desplaçar i fins ara a diverses contrades del nostre territori.
La meva feina com a operador de so, és enregistrar les cròniques per a Catalunya Informació i per a Catalunya Ràdio, el treball amb ells és diari, sigui per telèfon, xdsi, correu electrònic , per la via més adient en cada cas.
Quan la comunicació no és bona, els hi demanem que és canviïn de lloc, perquè el telèfon no se sent bé o que mirin de trobar un telèfon fix perquè el mòbil s’entretalla, en definitiva problemes de connexió, tot i així, ells et passen la crònica o el tall de veu sovint en condicions molt difícils, i de vegades sense temps gairebé de “provar” el so.
L’esperit de treball dels corresponsals que a partir d’ara ja no hi seran ha estat encomiable, a qualsevol hora, en qualsevol situació, treballant per a totes les seccions, esports ,cultura, política, societat, economia.
Ells porten la informació a la redacció, i amb l’ajuda de tots, control central, redaccions i estudis, fem que la informació surti de la millor manera possible a l’antena de la ràdio.
Per a mi, vosaltres sou els ventricles cardíacs de la ràdio, perquè heu bategat en tot moment sense parar, quan calia, a tot arreu del territori, a qualsevol hora, com bomben els ventricles cardíacs, la sang a tot el cos.
Des d’aquí, el meu sentit homenatge a tots vosaltres.
Una abraçada ben forta a tots.
Enric Vidal Puértolas Operador de So Catalunya Ràdio- Catalunya Informació
Agraïment sincer a tota la plantilla de Catalunya Ràdio
Gràcies a tots els treballadors de Catalunya Ràdio (no inclou directius!). Ells sí que reconeixen la dedicació "full time" dels corresponsals que demà serem acomiadats! Per això, i crec que puc parlar per tots, ens sentim acompanyats i recolzats en aquest dolorós procés. Molts dels caps de secció ens han agraït la feina feta aquests anys, la nostra dedicació. Redactors i tècnics s'han indignat en nom nostre. El nostre estimat cap de corresponsals en Quim Balaguer ens ha dedicat una carta de reconeixement i suport digne d'emmarcar, al costat de la titulació... Quim T'ESTIMU, T'ESTIMEM!!
El comitè d'empresa ens ha allargat la mà en tot moment i a més, demà a les 15h ens dedicaran un minut de silenci i un video d'agraïment per la tasca realitzada tant de temps!
Gràcies, moltes gràcies. No calia gaire més, per acomiadar-nos dignament i sense sentir-nos menyspreats. La direcció exercint una gran hipocresia ha argumentat prescindir de nantres perquè érem "col·laboradors esporàdics" perquè érem treballadors "a temps parcial" i moltes mentides més. Per molt que utilitzin els seus smartphones de manera compulsiva, no tenen ni puta idea del que és viure enganxat a un mòbil, no poder dormir si no el tens carregant a la tauleta de nit, haver de respondre sempre les trucades a la hora que fos, a qui fos des del lloc on estiguessis. Sempre pendent de l'aparell, sempre, fins i tot dies festius. Ni puta idea.
Per sort, el temps posa a cadascú al seu lloc!
A la redacció de la Ràdio Nacional de Catalunya els desitjo, sincerament: MOLTA SORT EN LA VOSTRA LLUITA! QUE ÉS LA DEL PAÍS! ara, ja com oient, #TotsSomCatRàdio!!!!
MOBILITZACIÓ DE SUPORT ALS CORRESPONSALS (Comissió de visibilitat del comitè d'empresa)
Demà dimarts, 30 d’abril, és l’últim dia de feina dels corresponsals de Catalunya Ràdio que deixaran d’estar vinculats a l’empresa a partir de l’1 de maig. Ara per ara, ni la direcció de Catalunya Ràdio ni la direcció de la CCMA ha reconegut la feina de tots els corresponsals que, durant anys, han estat disponibles les 24 hores del dia per fer arribar la informació del territori a la nostra antena.
Oriol Mondéjar
Ex-corresponsal del Vallès Oriental de Catalunya Ràdio
El comitè d'empresa ens ha allargat la mà en tot moment i a més, demà a les 15h ens dedicaran un minut de silenci i un video d'agraïment per la tasca realitzada tant de temps!
Gràcies, moltes gràcies. No calia gaire més, per acomiadar-nos dignament i sense sentir-nos menyspreats. La direcció exercint una gran hipocresia ha argumentat prescindir de nantres perquè érem "col·laboradors esporàdics" perquè érem treballadors "a temps parcial" i moltes mentides més. Per molt que utilitzin els seus smartphones de manera compulsiva, no tenen ni puta idea del que és viure enganxat a un mòbil, no poder dormir si no el tens carregant a la tauleta de nit, haver de respondre sempre les trucades a la hora que fos, a qui fos des del lloc on estiguessis. Sempre pendent de l'aparell, sempre, fins i tot dies festius. Ni puta idea.
Per sort, el temps posa a cadascú al seu lloc!
A la redacció de la Ràdio Nacional de Catalunya els desitjo, sincerament: MOLTA SORT EN LA VOSTRA LLUITA! QUE ÉS LA DEL PAÍS! ara, ja com oient, #TotsSomCatRàdio!!!!
MOBILITZACIÓ DE SUPORT ALS CORRESPONSALS (Comissió de visibilitat del comitè d'empresa)
Demà dimarts, 30 d’abril, és l’últim dia de feina dels corresponsals de Catalunya Ràdio que deixaran d’estar vinculats a l’empresa a partir de l’1 de maig. Ara per ara, ni la direcció de Catalunya Ràdio ni la direcció de la CCMA ha reconegut la feina de tots els corresponsals que, durant anys, han estat disponibles les 24 hores del dia per fer arribar la informació del territori a la nostra antena.
Oriol Mondéjar
Ex-corresponsal del Vallès Oriental de Catalunya Ràdio
Un cap de corresponsals enorme, gran professional i millor persona
Em veig obligat a agrair públicament la feina que ha fet el meu estimat coordinador de corresponsals de la demarcació de Barcelona, a Catalunya Ràdio en Quim Balaguer. Un cap que sempre m’ha escoltat, s’ha posat al meu lloc, m’ ha entès, m’ha ensenyat i m’ha format com a periodista. Un professional exemplar que ha sigut exigent, molt exigent, quan ha calgut, però sempre amb bones paraules, sense segones i de cara.
Després d’exercir de corresponsal del Vallès Oriental durant 8 anys i treballar com autònom per molts mitjans de comunicació i caps molt diversos, puc assegurar què he tingut la sort de coincidir amb un gran (enorme) professional del periodisme i molt millor persona. Un d'aquells "jefes" què tothom li agradaria tenir, un cap inigualable!
Recordo que al llarg dels meus 8 anys a la ràdio sempre havia "fardat" de tenir un cap com tu. Als meus companys de professió i de territori, a la meva família i amics, sempre els deia: tinc un "jefe" collunut, és un plaer treballar amb gent així. M'encanta la meva relació laboral amb la ràdio, em respecte, m'entenen i em valoren... i tot això ha estat gràcies a tu! fins i tot quan em deixaves anar algun abrupte perquè el tema no t'interessava o perquè m'havia allargat massa a la última crònica, ho feies de forma clara, però sense fer mal. Algunes de les teves expressions que més recordo i que ara utilitzo de forma generalitzada: ui, això no m'apassiona gaire o t'enrotlles com una persiana, Oriol.
Quim gràcies pel teu suport. El país necessita professionals com tu, sens dubte! I no els aprofitats, els directius sense escrúpols i els escaladors que no dubten en trepitjar els del costat per aconseguir una cadira. El món aniria molt millor, si la gent tingués només un 20% de la teva generositat i empatia!
Per la teva trajectòria, experiència i professionalitat, segur que series el millor dels candidats per dirigir el vaixell de la Ràdio Nacional catalana, però com que en la societat actual, si no milites en un partit no ets ningú, doncs ho tens fotut! Evidentment, tot això no ho dic ni per compromís, ni per fer la pilota, ni per interès, ho dic perquè ho vals, ets una gran persona!
Després d’exercir de corresponsal del Vallès Oriental durant 8 anys i treballar com autònom per molts mitjans de comunicació i caps molt diversos, puc assegurar què he tingut la sort de coincidir amb un gran (enorme) professional del periodisme i molt millor persona. Un d'aquells "jefes" què tothom li agradaria tenir, un cap inigualable!
Recordo que al llarg dels meus 8 anys a la ràdio sempre havia "fardat" de tenir un cap com tu. Als meus companys de professió i de territori, a la meva família i amics, sempre els deia: tinc un "jefe" collunut, és un plaer treballar amb gent així. M'encanta la meva relació laboral amb la ràdio, em respecte, m'entenen i em valoren... i tot això ha estat gràcies a tu! fins i tot quan em deixaves anar algun abrupte perquè el tema no t'interessava o perquè m'havia allargat massa a la última crònica, ho feies de forma clara, però sense fer mal. Algunes de les teves expressions que més recordo i que ara utilitzo de forma generalitzada: ui, això no m'apassiona gaire o t'enrotlles com una persiana, Oriol.
Quim gràcies pel teu suport. El país necessita professionals com tu, sens dubte! I no els aprofitats, els directius sense escrúpols i els escaladors que no dubten en trepitjar els del costat per aconseguir una cadira. El món aniria molt millor, si la gent tingués només un 20% de la teva generositat i empatia!
Per la teva trajectòria, experiència i professionalitat, segur que series el millor dels candidats per dirigir el vaixell de la Ràdio Nacional catalana, però com que en la societat actual, si no milites en un partit no ets ningú, doncs ho tens fotut! Evidentment, tot això no ho dic ni per compromís, ni per fer la pilota, ni per interès, ho dic perquè ho vals, ets una gran persona!
Un altre món és possible. Per uns mitjans de comunicació lliures i sense ingerències polítiques. Sempre et recordaré.
Gràcies per tot el què m’has ensenyat, Quim! Gràcies a tu i als teus. Et mereixes el millor!
Gràcies per tot el què m’has ensenyat, Quim! Gràcies a tu i als teus. Et mereixes el millor!
Oriol Mondéjar
Ex-corresponsal del Vallès Oriental de Catalunya Ràdio 2005-2013
Ex-corresponsal del Vallès Oriental de Catalunya Ràdio 2005-2013
Això es va acabant. Gràcies, companys de la ràdio, per aquest vídeo tan emotiu
Només podem dir: Gràcies!
Nosaltres també us trobarem a faltar!
Nosaltres també us trobarem a faltar!
Magnífica carta locutada del corresponsal Marc Ustrell
 |
Marc Ustrell Hernández
Corresponsal Barcelonès Nord a Catalunya Ràdio
|
29 d’abr. 2013
Mobilització en suport als #corresponsalscatradio
Demà dimarts, 30 d’abril, és l’últim dia de feina dels corresponsals de Catalunya Ràdio que deixaran d’estar vinculats a l’empresa a partir de l’1 de maig.
Ara per ara, ni la direcció de Catalunya Ràdio ni la direcció de la CCMA ha reconegut la feina de tots els corresponsals que, durant anys, han estat disponibles les 24 hores del dia per fer arribar la informació del territori a la nostra antena.
Per reconèixer la seva feina i com a mostra de suport, des de la comissió de visibilitat ens proposen fer un minut de silenci demà dimarts, 30 d’abril, a la planta d’Informatius (primera planta) a les 15 hores.
Nosaltres, els afectats, els corresponsals que serem callats el dia 1 de maig diem: Gràcies pel suport!
Per reconèixer la seva feina i com a mostra de suport, des de la comissió de visibilitat ens proposen fer un minut de silenci demà dimarts, 30 d’abril, a la planta d’Informatius (primera planta) a les 15 hores.
Nosaltres, els afectats, els corresponsals que serem callats el dia 1 de maig diem: Gràcies pel suport!
Gràcies, Quim!
Crec que parlo en nom de tots quan dic: Gràcies, Quim! Gràcies per l'emotiva carta que ens has escrit i, sobretot, pel reconeixement que fas de la nostra feina, més després dels darrers dies.
Ha estat un plaer i ara és una llàstima que el que es va començar fa tants anys s'acabi.
Només puc, podem dir: Gràcies!
Comiat als corresponsals, per Quim Balaguer, Sotscap de Societat i Coordinador d’Informació Territorial
El mes de juny farà 26 anys que vaig entrar per la porta de Catalunya Ràdio amb l’oferta sota el braç de quedar-me amb la corresponsalia del Vallès Occidental. Jo treballava aleshores al “Diari de Sabadell”, i el company que feia de corresponsal ho deixava. Vaja, que jo hauria pogut ser un d’ells, un dels molts corresponsals de comarques que en aquests 30 anys ha tingut Catalunya Ràdio.
Però l’atzar va fer que jo aparegués a l’emissora just en el moment que a la redacció d’Informatius necessitaven algú per fer els butlletins matinals de Catalunya Música, que tot just acabava de néixer. I el fet de ser al lloc precís en el moment precís em va permetre entrar com a treballador de la casa. La corresponsalia vallesana, doncs, va passar a altres mans.
Després van venir 6 anys de matinades, la secció de Societat, la sotsedició del migdia i moltes altres feines, fins que ja fa una pila d’anys vaig començar a fer-me càrrec dels informatius territorials de Barcelona i a tractar amb els corresponsals.
Potser han estat gairebé 15 anys, no ho recordo prou bé, amb algun període breu d’interrupció, però de ben segur que sóc la persona de la casa que més i durant més temps ha parlat amb els corresponsals, especialment els de Barcelona.
Però demà això s’acaba. S’acaba comprar cròniques, rebre i contestar trucades, rebre i contestar mails, enviar-los aquí, enviar-los allà, i patir per si la crònica no arribava. Algú dirà que eren “freelance”, que s’hi dedicaven a temps parcial, però la veritat és que el seu compromís amb l’emissora, amb la cerca de la notícia, la dedicació i sobretot l’estima a la ràdio era “full time”.
Els he vist créixer, com a persones i com a periodistes. Alguns hi han estat sempre, d’altres han passat fugissers. Ens hem enriquit (i no parlo econòmicament!) mútuament. Hem après els uns dels altres i hem sabut fer les coses cada cop millor. Però el que no ha canviat en tots aquests anys és que qualsevol persona que agafava una corresponsalia hi posava tota la il·lusió, professionalitat i esforç de què era capaç.
En aquests anys n’hi ha hagut de molt bons i no tan bons, de més resolutius o menys, però cap que no estigués disposat a llevar-se a les 5 de la matinada si se’l trucava perquè hi havia un incendi a tocar de casa seva o a renunciar a un cap de setmana amb la família perquè el president o el conseller de torn visitava el nou ambulatori, el casal d’avis o la fira que fos. Si suméssim les hores que alguns d’ells hi han dedicat durant tots aquests anys, segurament hauríem de canviar la definició de “temps parcial”.
Però demà això s’acaba. Ens haurem d’espavilar sense ells, i ells s’hauran d’espavilar sense nosaltres.
Als corresponsals només em queda demanar-vos perdó. D’entrada perdó en nom meu per si alguna vegada us he fallat o us he exigit més enllà del que tocava. I perdó, i crec que això ho puc fer en nom de tots els treballadors de la casa, per aquest abrupte, sobtat i immerescut acomiadament que ha menystingut la vostra feina i us ha deixat sense el reconeixement que us mereixeu.
I finalment us vull donar les gràcies. Gràcies per tota la feina feta aquests anys, per haver-me salvat el cul tantes vegades quan us demanava una crònica amb urgència. Pel fet d’aparèixer amb aquella notícia inesperada quan més la necessitava. Gràcies per aquests sopars i dinars, per l’afecte que m’heu demostrat en moltíssimes ocasions, i que jo he intentat tornar-vos sempre. I gràcies, sobretot, per haver fet arribar als oients de Catalunya Ràdio la informació del país amb rigor, passió, veracitat, pluralitat i rapidesa. El vostre llegat és ingent, la feina feta és colossal i el buit que deixeu serà impossible d’omplir.
Us trobaré a faltar.
Moltes gràcies!!
Quim Balaguer
Sotscap de Societat i Coordinador d’Informació Territorial
Serveis Informatius. Catalunya Ràdio
Però l’atzar va fer que jo aparegués a l’emissora just en el moment que a la redacció d’Informatius necessitaven algú per fer els butlletins matinals de Catalunya Música, que tot just acabava de néixer. I el fet de ser al lloc precís en el moment precís em va permetre entrar com a treballador de la casa. La corresponsalia vallesana, doncs, va passar a altres mans.
Després van venir 6 anys de matinades, la secció de Societat, la sotsedició del migdia i moltes altres feines, fins que ja fa una pila d’anys vaig començar a fer-me càrrec dels informatius territorials de Barcelona i a tractar amb els corresponsals.
Potser han estat gairebé 15 anys, no ho recordo prou bé, amb algun període breu d’interrupció, però de ben segur que sóc la persona de la casa que més i durant més temps ha parlat amb els corresponsals, especialment els de Barcelona.
Però demà això s’acaba. S’acaba comprar cròniques, rebre i contestar trucades, rebre i contestar mails, enviar-los aquí, enviar-los allà, i patir per si la crònica no arribava. Algú dirà que eren “freelance”, que s’hi dedicaven a temps parcial, però la veritat és que el seu compromís amb l’emissora, amb la cerca de la notícia, la dedicació i sobretot l’estima a la ràdio era “full time”.
Els he vist créixer, com a persones i com a periodistes. Alguns hi han estat sempre, d’altres han passat fugissers. Ens hem enriquit (i no parlo econòmicament!) mútuament. Hem après els uns dels altres i hem sabut fer les coses cada cop millor. Però el que no ha canviat en tots aquests anys és que qualsevol persona que agafava una corresponsalia hi posava tota la il·lusió, professionalitat i esforç de què era capaç.
En aquests anys n’hi ha hagut de molt bons i no tan bons, de més resolutius o menys, però cap que no estigués disposat a llevar-se a les 5 de la matinada si se’l trucava perquè hi havia un incendi a tocar de casa seva o a renunciar a un cap de setmana amb la família perquè el president o el conseller de torn visitava el nou ambulatori, el casal d’avis o la fira que fos. Si suméssim les hores que alguns d’ells hi han dedicat durant tots aquests anys, segurament hauríem de canviar la definició de “temps parcial”.
Però demà això s’acaba. Ens haurem d’espavilar sense ells, i ells s’hauran d’espavilar sense nosaltres.
Als corresponsals només em queda demanar-vos perdó. D’entrada perdó en nom meu per si alguna vegada us he fallat o us he exigit més enllà del que tocava. I perdó, i crec que això ho puc fer en nom de tots els treballadors de la casa, per aquest abrupte, sobtat i immerescut acomiadament que ha menystingut la vostra feina i us ha deixat sense el reconeixement que us mereixeu.
I finalment us vull donar les gràcies. Gràcies per tota la feina feta aquests anys, per haver-me salvat el cul tantes vegades quan us demanava una crònica amb urgència. Pel fet d’aparèixer amb aquella notícia inesperada quan més la necessitava. Gràcies per aquests sopars i dinars, per l’afecte que m’heu demostrat en moltíssimes ocasions, i que jo he intentat tornar-vos sempre. I gràcies, sobretot, per haver fet arribar als oients de Catalunya Ràdio la informació del país amb rigor, passió, veracitat, pluralitat i rapidesa. El vostre llegat és ingent, la feina feta és colossal i el buit que deixeu serà impossible d’omplir.
Us trobaré a faltar.
Moltes gràcies!!
Quim Balaguer
Sotscap de Societat i Coordinador d’Informació Territorial
Serveis Informatius. Catalunya Ràdio
Infiltrat a la Guàrdia Civil! Nova anècdota de Josep Ferrer
Abans que res,
Content pel premi que ens acaba de concedir Ràdio Associació, cosa que no ha fet la direcció de l'emissora que tant estimem.
Ara, us aporto la batalleta del dia, la penúltima!
El 27 d’octubre del 2009 es va iniciar l’anomenada operació Pretòria amb la detenció del llavors alcalde de Santa Coloma de Gramenet, Bartomeu Muñoz, i altres rellevants dirigents polítics i empresaris del país per uns suposats delictes de suborn, corrupció urbanística i blanqueig de diners.
Com que els detinguts els anaven portant a la casa-caserna de la Guàrdia Civil de Sant Andreu de la Barca, em va tocar muntar guàrdia (guàrdia és un terme que emprem en periodisme quan ens hem de passar llargues hores esperant esdeveniments) allà per anar explicant quins detinguts anaven entrant al “cuartelillo”.
Content pel premi que ens acaba de concedir Ràdio Associació, cosa que no ha fet la direcció de l'emissora que tant estimem.
Ara, us aporto la batalleta del dia, la penúltima!
El 27 d’octubre del 2009 es va iniciar l’anomenada operació Pretòria amb la detenció del llavors alcalde de Santa Coloma de Gramenet, Bartomeu Muñoz, i altres rellevants dirigents polítics i empresaris del país per uns suposats delictes de suborn, corrupció urbanística i blanqueig de diners.
Com que els detinguts els anaven portant a la casa-caserna de la Guàrdia Civil de Sant Andreu de la Barca, em va tocar muntar guàrdia (guàrdia és un terme que emprem en periodisme quan ens hem de passar llargues hores esperant esdeveniments) allà per anar explicant quins detinguts anaven entrant al “cuartelillo”.
Durant tota la tarda va ser molt difícil saber qui havia entrat a la caserna i qui no, ja que en ser un lloc on hi viuen els Guàrdies Civils i els seus familiars, el moviment de cotxes d’entrada i sortida era constant.
Cap a quarts de 9 del vespre, un avi es va apropar a la unitat mòbil de Catalunya Ràdio per fer el tafaner. Em va dir que la seva filla estava casada amb un dels cap de la benemèrita i que tots els detinguts ja estaven a dins.
Li vaig dir que truqués al seu gendre i que m’ho digués del cert. L’home va anar a casa seva va fer la trucada i em va venir a veure dient-me que tots menys l’alcalde de Santa Coloma de Gramenet estaven a dins.
Era cert que l’alcalde estava encara a l’Ajuntament perquè així ens ho confirmava el llavors corresponsal del Barcelonès Nord, Jordi Gonzalo, però clar, jo no podia donar la notícia perquè la font no era oficial i no la podia contrastar.
Prop de les 10 del vespre, quan ja a fora només quedàvem dos mitjans de comunicació, em vaig apropar fins la porta d’entrada i vaig intentar parlar amb els dos agents que la custodiaven. Els vaig dir que estava cansat d’estar allà i que no podria marxar cap a casa fins que no entrés el darrer dels detinguts i que si en sabien alguna cosa. Un dels agents em va dir: “Només falta per entrar l’alcalde de Santa Coloma, la resta us han passat per davant dels vostres nassos i no us heu assabentat”.
Ja tenia la notícia! La font era oficial, per tant creïble. En el butlletí horari de les 10 la donàvem. Faltava, però, que entrés l’alcalde cosa que va fer cap a quarts de 2 de la matinada.
Gràcies a la informació facilitada per en Jordi Gonzalo, vaig poder retransmetre l’entrada al “cuartelillo” en directe en una acció de la benemèrita digne de la mítica sèrie els “Homes de Harrelson”.
Al dia següent em va tocar de nou muntar guàrdia davant la caserna. Es tractava de saber com anaven les declaracions dels detinguts. A l’hora de dinar em va venir a saludar l’avi de la nit anterior. Com que tenia gana li vaig dir: “Sap algun lloc del barri on es mengi bé i barat?”. I l’home, amb tota la naturalitat del món, em va dir: “A dins a la caserna!, vine amb mi i dinem allà”.
S’havia begut l’enteniment! com volia que un periodista entrés allà? Doncs dit i fet, vaig deixar els estris de periodista als companys i amb l’amic avi ens vam apropar a la porta, l’home va saludar, va dir que jo era un amic seu, i sense identificar-me, vaig entrar al rovell de l’ou de la notícia.
Vam anar a la cantina i l’avi va començar a saludar a tothom. Fins i tot vam parlar amb el seu gendre, un dels caporals d’allà. Suposo però que van veure que era un intrús –la veritat és que això d’infiltrar-me i fingir no està fet per mi- i no en vaig poder treure gairebé res.
Al quart d’hora vaig sortir de la caserna amb la panxa buida, però satisfet perquè sense haver-m’ho proposat havia vulnerat la seguretat policial! Als companys, tot i que em van interrogar, poca cosa els vaig poder aportar. No ens va quedar més remei que seguir muntant guàrdia!
 |
| Josep Ferrer |
Catalunya Informació perdrà un punt de referència. Magnífica reflexió de Ricard Vinyals, corresponsal al Baix Penedès
“Catalunya Informació, la ràdio de referència”. Aquest slògan és ben cert i fa temps que el tinc interioritzat i me l'he fet meu, modèstia a part, com un més de la trentena de corresponsals que té, malauradament fins aquest dimecres, 1 de maig, l'emissora de la Generalitat.
Acabo agraïnt públicament la confiança que m'han demostrat també tota la gent de 'la casa', començant, és clar, pels treballadors i treballadores de Catalunya Ràdio a la delegació de Tarragona.
Gràcies companys, gràcies oients i que les retallades als mitjans públics acabin ben aviat. Pel bé de la democràcia al país que espero que ben aviat pugui caminar per si sol.
Juntament amb la ràdio 'mare', Catalunya Ràdio, les emissores de la Generalitat han tingut com un dels seus principals actius periodístics la seva presència directa al llarg del territori català. Tanmateix, crec que a partir de l'acomiadament dels que formavem part de la xarxa de corresponsals deixarà de ser així.
Com a mínim en part, perquè, per molta professionalitat i ganes que hi posin els treballadors de la casa -de les quals no en dubto-, en cap cas podran arribar, ni amb la rapidesa ni en molts casos fins al moll de la notícia, on arribàvem els corresponsals. Es tracta d'un simple tema de capacitat logística. I hi arribàvem a qualsevol hora, fins i tot de matinada.
Perdoneu que personalitzi, però haig de deixar escrit que al llarg de la meva corresponsalia a la comarca del Baix Penedès, iniciada l'any 2000, no han estat pocs els casos en què companys periodistes d'altres mitjans m'han trucat ràpidament per demanar alguna dada o contacte sobre alguna notícia important que havia emès una estona abans per antena.
“Catalunya Informació, la ràdio de referència”. Fins ara, era ben veritat. A partir de dimecres, però, se'm fa difícil pensar que, com a mínim al Baix Penedès, continuï sent així. I em sap molt i molt de greu.
Escric aquestes línies diumenge al vespre, després d'una jornada grisa, plujosa i trista. És l'últim cap de setmana que hauré estat el contacte de Catalunya Ràdio al Baix Penedès en els darrers tretze anys. Sempre disponible per si passava res a la comarca de la qual informava.
I ho lamento. Lògicament a nivell personal, però, sobretot, em sap greu pels molts oients que es queden sense un periodista al territori a punt sempre d'explicar el que els és més proper. Sovint hi havia persones que tot fent broma em deien: “m'agrada dutxar-me amb tu . Evidentment, fent referència al fet que sentien per Catalunya Ràdio o Catalunya Informació una de les meves cròniques matinals. Ara deixarà de ser així.
Aprofito aquest espai per acomiadar-me de tots aquells oients que em feien comentaris sobre la meva feina, als molts més que ni tan sols no conec i, és clar, vull agrair-los a tots, de tot cor, la seva fidelitat i confiança.
També agraeixo a tothom que alguna vegada, en voler donar una notícia, ha pensat en mi perquè ho fes saber a través del mitjà públic que representava, mitjà al qual hi dedicava tota la meva il·lusió professional.
A partir d'aquest 1 de maig, data en que entrarà en vigor l'acomiadament de tots els corresponsals que segons els dirigents de Catalunya Ràdio hi col·laboràvem “esporàdicament” (no vull ni tan sols respondre aquesta percepció absolutament falsa, perquè ningú a l'emissora no pot dir que no haguéssim atès diligentment a qualsevol dia i hora la petició que ens mobilitzéssim per l'emissora).
De ben segur que els oients dels Baix Penedès ho tindran una mica més difícil per saber a on i a qui trucar perquè les emissores de la Generalitat facin d'altaveu de les seves activitats. N'estic segur d'això, de la mateixa manera que em sap greu. Molt de greu.
Acabo agraïnt públicament la confiança que m'han demostrat també tota la gent de 'la casa', començant, és clar, pels treballadors i treballadores de Catalunya Ràdio a la delegació de Tarragona.
Gràcies companys, gràcies oients i que les retallades als mitjans públics acabin ben aviat. Pel bé de la democràcia al país que espero que ben aviat pugui caminar per si sol.
 |
| Ricard Vinyals, corresponsal del Baix Penedès |
27 d’abr. 2013
Rivals i malgrat tot, amics. Gràcies als companys d'altres mitjans que sovint ens han ajudat
El 4 de juny del 2002 al carrer Uva del barri de Santa Eulàlia de l’Hospitalet es va esfondrar un edifici que va fer una víctima mortal.
En assabentar-nos de la notícia tots els mitjans de comunicació vam anar a cobrir el sinistre. Pocs minuts després d’arribar allà ens vam trobar un home gran una mica desorientat. Portava una sabatilla a la mà. El seu relat, tot i la tragèdia, va ser còmic.
L’home, sord com una tàpia, estava dormint plàcidament, però es va despertar en notar que al seu pis hi entrava més llum del compte. Es va llevar, va anar cap al lavabo per buscar les pastilles que s’havia de prendre i va veure més claror del normal i com mig pis li havia desaparegut; es va dirigir cap a la porta d’entrada i en obrir-la es va trobar amb els bombers que estaven apuntalant la finca.
La naturalitat i sorpresa amb què ho explicava, a més a mig matí es queixava que estava en dejú, el va convertir en protagonista de la notícia junt amb un jove marroquí que vivia a l’edifici del davant i que va ser el primer en rescatar als ferits.
És una de les anècdotes més divertides que com a corresponsal he viscut i sovint la recordem a les trobades de corresponsals d’altres mitjans de comunicació de la comarca.
Sempre he dit que els meus veritables companys de feina no és la gent de la redacció de Catalunya Ràdio sinó que són els corresponsals dels altres mitjans de comunicació, el que entenem per competència.
Són a qui veig gairebé a diari, riem junts, competim sanament, ens empipem quan ens fan esperar més del compte o l’acte que cobrim és un bluf, però sobretot ens ajudem en la nostra feina avisant-nos quan succeeix alguna cosa, passant-nos informació o intercanviant-nos talls de veu si és necessari.
Malauradament cada mes mes anem perdent companys perquè l’ofici de corresponsal de premsa està en extinció.
Josep Ferrer
És molt cert que hem vist més als companys d'altres mitjans que a familiars nostres. Hem estat junts cada dia, hores i hores i on no arribava un, sempre hi havia l'altre per ajudar. Són els companys que s'han fet amics. Una altra pèrdua a sumar en el nostre acomiadament.
Gràcies a tots!!!
Núria Valls i estic segura que la resta de companys acomiadats
Subscriure's a:
Missatges (Atom)