El guardó dels corresponsals ja és a Catalunya Ràdio

Com ja vam dir, la Menció Honorífica que ens va atorgar Ràdio Associació de Catalunya, la lliuràvem a Catalunya Ràdio ja que és el nostre treball (i posterior acomiadament) allí el que ha propiciat aquest reconeixement.

El dia ha estat avui 29 de maig de 2013. Dos ja excorresponsals de la ràdio i dels més antics, en Josep Ferrer i la Maria Lluïsa Solé, han tingut una trobada, pel que sembla en algun moment complicada, amb el director actual de Catalunya Ràdio, el Sr Fèlix Riera (qui sap quant durarà en aquest càrrec després de la neteja) a qui se li ha atorgat la Menció de RAC.

No es poden oferir imatges del moment, perquè el Sr Riera s'ha negat a fer-se la fotografia (a què deu tèmer?). Per tant, us deixo el vídeo del dia en què se'ns va lliurar aquest guardó.

I a títol molt personal vull dir al Sr Riera que no pot menystenir d'aquesta manera als treballadors o extreballadors de la Casa. Que som persones. Que hem renunciat a molt per poder oferir la millor informació als oients. Que hem tret hores d'on no n'hi havia per fer arribar les notícies.

I sobretot, que el seu model basat en una espècie de corresponsal full time, com li diuen, implica o 1) una despesa extra per la ràdio ja que els corresponsals "esporàdics" com ens va dir, treballàvem molts dies més de 8 hores i més enllà de l'horari laboral i sovint els caps de setmana. Per tant, o no es pagaran hores extres a aquests nous "formidables" corresponsals que, segons creu, són millors que els que hi havia abans; o la despesa per la ràdio serà terrible. Clar que també es pot passar d'anar a cobrir els actes i treure-ho d'ACN i de La Xarxa.

I aquí ve el punt 2) Com estic comprovant, s'està passant d'anar a les informacions locals i ja no es té en compte el producte. Recentment, en una crònica a Catalunya Informació vaig escoltar un dels nous corresponsals afirmar que els artistes "saltaven per "colxonetes"". Ja no existeix Servei Lingüístic?? Segons tinc entès es diuen "matalassos" en català.

L'altra és que he passat avui per davant els Jutjats de Reus on des d'ahir declaren els exregidors (tots) de l'anterior govern tripartit de la ciutat imputats per una presumpta irregularitat en l'aval de 3 milions d'euros a una empresa semiprivada, i no hi havia ningú de Catalunya Ràdio. Ningú!
Sé que la resposta serà que no són declaracions importants les d'avui. Si és així, espero que demà en cap informatiu local surti la notícia. Tot i que discrepo molt d'aquesta valoració. L'altra possibilitat és que, com que hi va ACN, ja ho treurem d'allí. Llavors, Sr Riera, hauria de dir que són els corresponsals d'ACN els que són tan bons i magnífics i millor que els "esporàdics acomiadats".

Ja veurem com acaba tot. Mentrestant, a tots: Salut!

Una nit especial

Com alguns ja sabeu, Ràdio Associació de Catalunya ens ha guardonat amb la Menció Honorífica.

La vam anar a recollir uns quants aquest dijous 9 de maig. Però no cal dir que és un Premi pels 30 corresponsals acomiadats per una decisió política l'1 de maig.

Força i Ànims a totes i tots i gràcies a Ràdio Associació de Catalunya per reconèixer la feina feta pels #corresponsalscatradio

Aquestes són les paraules que va adreçar M. Lluïsa Solé (corresponsal fins ara al Pla d'Urgell), en representació de totes i tots, en el discurs d'agraïment:

Bona nit,

Una crònica de 60 segons sense tall de veu.

En primer lloc agrair a Ràdio Associació de Catalunya aquesta Menció Especial.

En segon lloc donar les gràcies a Catalunya Ràdio per haver-nos donat l’oportunitat d’aprendre i informar des dels llocs mes pròxims als més llunyans del territori català i donar a conèixer moltes realitats d’aquest país.

Ara, una vegada consolidada la xarxa, ha optat per fer-la desaparèixer i amb ella una informació propera, imparcial i real impossible de substituir.  

La feina de corresponsal es totalment vocacional, no es tenen en compte horaris, cal estar de guàrdia 24 hores 365 dies l’any, ni l’estat de les carreteres, ni si neva, si  plou o gela, si és de nit o matinada, ni les distàncies... utilitzant el vehicle propi, cobrint notícies de política fins a esports o jutjats, la gran majoria només amb un micro una gravadora i l‘ordinador de casa.

Gràcies, a  tots aquells que abans que nosaltres han fet aquesta feina, als caps de les delegacions i a tots els companys dels diferents departaments de Catalunya Ràdio per la seva comprensió.

I si queda algun corresponsal, cuideu-l’ho.

Nosaltres som coherents i responsables i per això volem que aquesta Menció passi a formar part dels diferents guardons que ha rebut Catalunya Ràdio, serà la manera que ens recordin.  

Per això, ja se li pot dir al director que li demanarem hora per fer-li el llirament del guardó.

Gràcies

Adéu i Gràcies!

Aquest bloc es va iniciar quan vam rebre un mail dient que ens acomiadaven, a tots, a una trentena de persones per fer un nou model de Catalunya Ràdio. Avui, dia 1 de maig, és el dia que ens callen definitivament. Curiós que sigui el dia del Treballador, un dia que tants de nosaltres hem hagut d'estar treballant per informar sobre com anaven les diferents manifestacions i actes.
Avui, el bloc també calla. Almenys per uns dies.

Els escrits, veus, vídeos  etc quedaran per la posteritat. Volem que se sàpiga la feina que vam fer i que la gent sàpiga qui érem, com treballàvem i com ens sentíem.

Per això, acabo el bloc amb les veus de tots i la imatge de la majoria que tant emotivament ha quedat reflectida en un vídeo.

A totes i tots, Gràcies!

14 anys gaudint

Hola,

com sabeu tots, avui, per decisió unilateral de la direcció d’aquesta casa, a mi i a més d’una trentena de companys, ens callaran la veu. Dit sense eufemismes: Ens fan fora de Catalunya Ràdio.

Quan tenia 14 anys vaig, estudiant primer de BUP, vaig suspendre un examen de matemàtiques. Era el primer examen que suspenia en la meva vida. I no em pregunteu el perquè però aquell dia vaig decidir que volia ser periodista. Amb 30 anys, amb la Llicenciatura de Ciències de la Informació sota el braç des d’en feia uns quants, vaig poder fer realitat un somni: col·laborar en el llavors, diari en català més llegit, l’Avui, i treballar a la Ràdio Nacional del meu país. Què més podia demanar com a periodista?

Creieu-me que des del 24 d’abril de 1999 que vaig fer la primera crònica, fins avui mateix, he viscut en un somni, he viscut en un estat permanent d’enamorament amb tots vosaltres -els companys de l’emissora-, amb la Cati –nom que he pronunciat més que el de la meva dona- i amb els oients, la veritable raó de ser del nostre estimat ofici.

Avui però em desperto del somni. La direcció d’aquesta emissora, al meu entendre de forma humiliant, despectiva i barroera, em separa de la meva aimada. Tot i no compartir la seva decisió la respecto. Per això només, en aquest comiat, puc donar gràcies.

Gràcies a l’Àngels Prieto la meva predecessora com a corresponsal en el Baix Llobregat i l’Hospitalet, per haver-me ofert aquesta feina a la que m’he dedicat en cos i ànima les 24 hores del dia els 365 dies de l’any durant 14 anys i 7 dies.

Gràcies al Quim Balaguer –el pare “putatiu” de tots els corresponsals- per haver confiat en mi malgrat que algú a la Facultat em va dir que la meva veu “no era radiofònica”.

I sobretot gràcies a tots i cadascun dels companys de Catalunya Ràdio: periodistes, productors, tècnics, lingüistes, administratius, directius, telefonistes, conserges..., per haver-me suportat.

A tots i cadascun de vosaltres us trobaré molt a faltar. Perquè avui no puc ser rancuniós. Avui miro al darrera i només veig bons moments perquè el meu pas per Catalunya Ràdio i per la comarca del Baix Llobregat i l’Hospitalet només ha servit per fer-me créixer i enriquir com a persona i com a periodista. Des d’aquest llogarret, desconegut per a molts, amb 30 municipis i un milió d’habitants, he pogut estar en primera línia de la informació. He posat el micròfon als personatges polítics, socials, esportius... més importants del moment i he cobert tragèdies que han donat la volta al món, des d’atropellaments de trens, macabres assassinats, explosions de gas, caigudes de ponts, núvols de cendra, segrest d’un avió i d’una escola... Què més es pot demanar? Vaja que m’ho he passat teta!

Suposo que molts de vosaltres us preguntareu: I ara què?

Doncs ara esperar que d’aquí a tres mesos neixi en Xavi, el meu primer fill a qui intentaré educar, si me’n surto, amb uns valors que em sembla que a alguns ara mateix els hi manquen.

I a nivell professional, tot i que com sabeu la cosa està molt malament, a partir de demà mateix seguiré donant guerra a la meva estimada comarca en un nou repte professional que creieu-me, a partir de les 12 d’aquesta nit, m’hi penso dedicar amb cos i ànima, tal i com he fet a la Ràdio Nacional de Catalunya.

Amb tots vosaltres, companys que m’esteu llegint, segur que ens retrobarem i qui sap si les nostres vides professionals, aquí o en algun altre indret, es tornaran a creuar.

Ja sabeu que una de les meves passions és viatjar i fer de guia, per tant si necessiteu qualsevol informació de Normandia, Bretanya... no dubteu en trucar-me. Si el que em voleu demanar és alguna cosa sobre el Baix Llobregat i l’Hospitalet millor que li digueu als directius de la casa que em truquin ells.

David Àngela, sort amb el repte professional que tens per davant. Malgrat el que acabo de dir saps que t’ajudaré en el que calgui perquè d’altra manera no seria en Josep Ferrer!

Cati, companys, us estimo a tots i sempre us portaré dins del meu cor!

Bon viatge informatiu a tots i totes!

Josep Ferrer Vilarrubla
Corresponsal de Catalunya Ràdio entre el 24 d’abril de 1999 i el 30 d’abril del 2013

La darrera anècdota

Acabo les anècdotes que he anat aportant aquests dies dels 14 anys a Catalunya Ràdio amb dues de les notícies més colpidores que he m’ha tocat cobrir.

La matinada del 10 de juny del 2000 es va esfondrar el pont de la N-II sobre la riera de Magarola a Esparreguera, just en el moment que el vehicle de dos germans d’aquest municipi, que anaven a treballar, passava pel damunt. 

Tots dos van morir. Al matí, submarinistes de la Guàrdia Civil van iniciar les tasques de recerca dels cossos dels dos joves. 

Junt amb companys d’una televisió, crec que Tele 5, vaig poder entrevistar a dos d’aquests agents abans que es fessin a l’aigua. Minuts més tard, tenien un accident amb la seva llanxa pneumàtica i també morien. No els coneixia de res, però saber que havia estat de les darreres persones que havia parlat amb ells no s’oblida fàcilment. 

Però potser el més esgarrifós que m’ha tocat viure com a periodista ha estat l’atropellament de 12 persones a Castelldefels quan creuaven les vies del tren la nit de Sant Joan del 2010. 

Aquella nit estava de festa amb la dona i uns amics en una casa de Corbera de Llobregat. Havíem de passar un parell de dies allà, però superada la mitjanit, i en un moment que el mòbil, per miracle, va recuperar la cobertura, van començar a entrar missatges, entre ells el del llavors cap de Societat Marc Garriga. 

Els amics que estaven ballant van emmudir i jo els vaig haver d’abandonar. La feina em cridava. Com que no tenia els estris al damunt vaig haver d’anar a casa, a Molins de Rei, a buscar-los. 

A l’entrada del meu barri hi havia un control d’alcoholèmia dels Mossos d’Esquadra. Durant el sopar havia begut una mica i no sabia si donaria positiu. Quan em va aturar l’agent li vaig dir que era periodista, li vaig demanar si estava al cas de la tragèdia de Castelldefels i li vaig dir que em dirigia cap allà per treballar. Em va deixar passar sense més. 

En arribar a l’estació de Castelldefels-Platja em vaig trobar amb l’Esther Castanyer. Aquella nit tots dos vam fer un bon tàndem i en la mesura que era possible anàvem aportant noves dades de la tragèdia pels oients de Catalunya Ràdio i Catalunya Informació. 

Buscant novetats em vaig apropar fins un bloc de pisos situat al davant de l’estació. Amb la música a tot volum em van rebre diverses persones, totes elles amb cerveses i begudes alcohòliques a la mà. 

Em van explicar amb tot luxe de detalls tot el que van veure ells en primera persona. El seu relat feia feredat. No entenia com encara tenien esma de fer festa. Però quan els vaig recriminar la seva actitud em van dir: “Germà la vida continua!”. 

Doncs això, la vida continua. Malgrat el poc tacte que han tingut els dirigents de Catalunya Ràdio a l’hora d’acomiadar-nos, i la humiliació i menyspreu a la que ens han sotmès, faig meva una frase de la companya periodista Mari Carmen Gallego: “Demà tornarà a sortir el sol i farà un dia meravellós!”. 

Treballant per a Catalunya Ràdio m’ho he passat teta. Per tant no puc acabar aquestes batalletes més que amb fotos dels bons moments viscuts amb els companys fent aquesta feina que tant m’apassiona!