La matinada del 10 de juny del 2000 es va esfondrar el pont de la N-II sobre la riera de Magarola a Esparreguera, just en el moment que el vehicle de dos germans d’aquest municipi, que anaven a treballar, passava pel damunt.
Tots dos van morir. Al matí, submarinistes de la Guàrdia Civil van iniciar les tasques de recerca dels cossos dels dos joves.
Junt amb companys d’una televisió, crec que Tele 5, vaig poder entrevistar a dos d’aquests agents abans que es fessin a l’aigua. Minuts més tard, tenien un accident amb la seva llanxa pneumàtica i també morien. No els coneixia de res, però saber que havia estat de les darreres persones que havia parlat amb ells no s’oblida fàcilment.
Però potser el més esgarrifós que m’ha tocat viure com a periodista ha estat l’atropellament de 12 persones a Castelldefels quan creuaven les vies del tren la nit de Sant Joan del 2010.
Aquella nit estava de festa amb la dona i uns amics en una casa de Corbera de Llobregat. Havíem de passar un parell de dies allà, però superada la mitjanit, i en un moment que el mòbil, per miracle, va recuperar la cobertura, van començar a entrar missatges, entre ells el del llavors cap de Societat Marc Garriga.
Els amics que estaven ballant van emmudir i jo els vaig haver d’abandonar. La feina em cridava. Com que no tenia els estris al damunt vaig haver d’anar a casa, a Molins de Rei, a buscar-los.
A l’entrada del meu barri hi havia un control d’alcoholèmia dels Mossos d’Esquadra. Durant el sopar havia begut una mica i no sabia si donaria positiu. Quan em va aturar l’agent li vaig dir que era periodista, li vaig demanar si estava al cas de la tragèdia de Castelldefels i li vaig dir que em dirigia cap allà per treballar. Em va deixar passar sense més.
En arribar a l’estació de Castelldefels-Platja em vaig trobar amb l’Esther Castanyer. Aquella nit tots dos vam fer un bon tàndem i en la mesura que era possible anàvem aportant noves dades de la tragèdia pels oients de Catalunya Ràdio i Catalunya Informació.
Buscant novetats em vaig apropar fins un bloc de pisos situat al davant de l’estació. Amb la música a tot volum em van rebre diverses persones, totes elles amb cerveses i begudes alcohòliques a la mà.
Em van explicar amb tot luxe de detalls tot el que van veure ells en primera persona. El seu relat feia feredat. No entenia com encara tenien esma de fer festa. Però quan els vaig recriminar la seva actitud em van dir: “Germà la vida continua!”.
Doncs això, la vida continua. Malgrat el poc tacte que han tingut els dirigents de Catalunya Ràdio a l’hora d’acomiadar-nos, i la humiliació i menyspreu a la que ens han sotmès, faig meva una frase de la companya periodista Mari Carmen Gallego: “Demà tornarà a sortir el sol i farà un dia meravellós!”.
Treballant per a Catalunya Ràdio m’ho he passat teta. Per tant no puc acabar aquestes batalletes més que amb fotos dels bons moments viscuts amb els companys fent aquesta feina que tant m’apassiona!
